EscriptorDurant unes hores, divendres vespre, l’edició en línia d’aquest diari recollia un escrit d’un servidor, titulat Pablo Iglesias, ves-te’n. Podemos havia votat en contra de la creació al Congrés d’una comissió d’investigació sobre Felipe González i el GAL. Abans de les darreres eleccions, Iglesias recordava a Pedro Sánchez que Felipe González estava tacat de calç viva: al·ludia a un dels episodis més truculents protagonitzats pel GAL, el 1983.
González sempre ha negat la seva relació amb aquesta organització criminal, per més que dos alts càrrecs del seu govern fossin condemnats per terrorisme, Rafael Vera, secretari d’Estat per a la Seguretat, i José Barrionuevo, ministre d’Interior. Ingressaren a presó aclamats per la cúpula del partit, des de Felipe González fins a Josep Borrell –sí, el que veia terrorisme i panegíric del terrorisme on posava l’ull.
Ara la CIA ha tret uns papers que més o menys diuen el que tothom creia –allò de la certesa moral–: que Felipe González estava implicat en la creació i funcionament del GAL. Bé, potser era la darrera oportunitat per evitar que González passàs a la galeria d’honor de la història d’Espanya, encara que en aquesta galeria hi figuren personatges abjectes. Divendres, Podemos es va negar a la creació d’aquesta comissió d’investigació, de manera que enviava en orris la seva figura de partit generador d’esperança i esdevenia un partit contaminador del futur. El drama de la política espanyola, trufada de traïdors, mala gente que camina y va apestando la tierra, diria Antonio Machado. Que la radical deslleialtat fos ara la marca d’aquell partit gestat a les places majors d’Espanya, embastardia encara més el paper d’Iglesias, per més que Pablo Echenique fos qui donava la cara. El mateix Pablo Echenique rectificava divendres vespre quan l’escrit d’un servidor ja rodava, ignor a quina velocitat, per sigui on sigui que roden les coses en sortir d’un ordinador.
Rectificació, tanmateix, no és exactament el contrari de la primera decisió. Aquesta va ser el plat de porcellana trencat (Scott Fitzgerald), que es pot confegir amb pega però que serà relegat per sempre més a la cuina. El plat havia brillat al saló i en festes de la major elegància: refegit, ja no hi pot tornar, al saló, tothom repararia l’empremta del reparador.
