ABANSD’ARA

Els plaers de la imaginació

De l’assaig periodístic de Joseph Addison (Milston, Wiltshire, 1672 - Kensington, Londres, 1719) a The Spectator (21/24-VI-1712). Ahir va fer tres-cents anys de la mort d’aquest autor, molt representatiu del gran articulisme anglosaxó en l’etapa primerenca del periodisme. Amb Richard Steele, un altre dels primers clàssics, va fundar la revista The Spectator (1711).

La vista és el més perfecte i abellidor de tots els nostres sentits. Presenta a la ment idees variades, es comunica amb els objectes a molta distància i continua més temps en acció sense cansar-nos ni atipar-nos aviat d’allò de què gaudim. Sens dubte que el tacte pot donar-nos la idea de l’extensió, de la figura i de les altres propietats de la matèria, excepte els colors. Però és pobre i limitat en operacions respecte a nombre, volum i distància dels objectes. Sembla que a la vista li pertoca suplir aquests defectes, i que pot considerar-se com una mena de tacte més delicat i versàtil, que s’estén a una munió infinita de cossos, comprèn un ventall més extens de figures, i ens facilita abastar parts remotes de l’Univers. En aquest sentit assorteix d’idees la imaginació. En conseqüència, per plaers de la imaginació o de la fantasia només entenc els plaers que ens donen els objectes visibles, tant els que tenim davant com els que estimulen idees per mitjà de pintures, estàtues, dibuixos o altres obres semblants. [...] Les coses serien menyspreables a la vista si les veiéssim només en les seves figures reals i moviments propis, i ¿quina raó podríem adduir per explicar que puguin existir en nosaltres tantes idees de qualitats, com llum i colors, les quals són diferents de tot el que existeix en els mateixos objectes, sinó la d’afegir nous ornaments a l’Univers, i fer que aquest sigui més agradable a la imaginació? Arreu ens podem entretenir amb perspectives i visions agradables. Descobrim glòries imaginàries en els cels i a la terra; i veiem escampada alguna porció d’aquesta bellesa visionària sobre totes les obres de la creació. Seria ben enutjosa la contemplació de la naturalesa si s’esvaís tot el seu colorit, i manquessin els diversos contrastos de llum i d’ombres. Sovint les nostres ments queden deliciosament perdudes i alienades en una plàcida il·lusió: i ens passegem arreu com l’heroi encantat d’un conte, que veu palaus formosos, selves i prades, i oeix alhora el refilar dels ocells i la remor dels rierols: i a l’acabar-se algun secret encanteri desapareix l’escena fantàstica; i el cavaller desconsolat es troba en un terreny estèril, o en un desert solitari. [...] He argumentat a partir de la suposició que el lector estarà assabentat del descobriment d’aquests últims temps, reconegut universalment; em refereixo al fet que la llum i els colors, copsats per la imaginació, no són altra cosa que idees de la ment, i no qualitats existents en la matèria, principi que és una veritat incontestable, provada per molts filòsofs moderns, i que és altrament una de les especulacions més delicades de la filosofia natural, com es pot constatar en la lectura del capítol 8 del llibre II d’ An Essay Concerning Human Understanding [Assaig sobre l’enteniment humà, Londres, 1689], de John Locke (Bristol, 1632 - Essex, 1704).

EDICIÓ PAPER 20/07/2019

Consultar aquesta edició en PDF