Sembla que l’opció que Junts passi a l’oposició, després d’accedir a la investidura de Pere Aragonès, és una possibilitat real. Potser no és la més probable, però hi ha gent de Junts que la defensa en públic, i encara més gent que ho fa en privat. El líder del partit, Jordi Sànchez, va encendre les alarmes en declarar que els seus companys del Parlament votarien a favor d’un acord de govern d’esquerres -un tripartit diferent- integrat per ERC, la CUP i els comuns. Segurament a causa d’això, el congrés del partit, previst per Sant Jordi, s’ha ajornat unes setmanes. Un congrés ha de ser una festa, especialment si és el primer; les coses importants s’han de decidir abans.
Les hàbils declaracions de Jordi Sànchez tenien la finalitat d’obrir el debat dins d’ERC, que manté un disciplinat mutisme al respecte. Però també s’ha obert el debat en l’espai exconvergent. Tot i que la posició oficial és prioritzar l’acord amb ERC, hi ha sectors que creuen que el nou partit es cohesionarà millor des de l’oposició. Consideren que el govern d’Aragonès estarà massa ancorat a l’esquerra, per la pressió de la CUP, cosa que pot diluir el missatge de Junts. A més, aquests sectors preveuen que Aragonès no farà passes endavant en l’agenda sobiranista, perquè no tindrà majoria parlamentària i haurà de recórrer, tard o d’hora, al suport del PSC. Fent pinça amb Puigdemont i amb Laura Borràs, Junts pot convertir-se en el refugi de l’independentisme del ni un pas enrere, i situar-se en una posició propícia per superar ERC en futures cites electorals.
Aquest és el càlcul optimista de la situació. El pessimista diu que, fora del govern català i amb una força municipal minvada, Junts assumeix massa riscos quan la seva estructura encara està molt tendra. I que si Pere Aragonès es consolida en el poder, gestionant la recta final de la vacunació i la gestió dels fons europeus, després costarà molt de desallotjar-lo. Aquesta és la por que té la part més institucional i pactista de Junts, la dipositària de l’ADN convergent.
ERC viu un debat similar. Molts republicans consideren que, després d’haver sostingut la presidència de Quim Torra a contracor, i de votar Laura Borràs com a presidenta del Parlament sense obtenir res a canvi, Junts hauria d’haver accedit a formar govern de forma ràpida, atesa la gravetat del moment. No són pocs a Esquerra els que creuen que tan difícil serà pactar amb Junts al Govern com a l’oposició, i que les expectatives de futur d’ERC milloraran quan es desempallegui de l’ombra allargada del seu rival independentista. Però quan ho pensen fredament, els republicans saben que sense majoria absoluta és molt difícil tirar endavant una legislatura. Sobretot perquè els comuns no faran res que inquieti el PSC, i el suport de la CUP sempre és condicionat i, per tant, variable.
Cap opció resulta fàcil, però el que és segur és que un govern en minoria té l’excusa perfecta per no fer moviments de caràcter rupturista. Si es produeix aquest escenari, el Procés quedarà oficialment congelat fins al pròxim mandat, i els dos partits aguditzaran les seves estratègies: ERC, el diàleg amb el PSOE, en una posició afeblida per la divisió de l’independentisme; Junts, “l’embat democràtic contra l’Estat”, però des de fora del poder, és a dir, encara més simbòlic. La república estarà una mica més lluny, però de vegades les coses, per millorar, primer han d’anar malament. Això sí, tots dos, ERC i Junts, continuaran acusant-se mútuament de bloquejar el camí cap a la independència. Potser per això ni els uns ni els altres volen ser els portadors de la mala notícia (si és que finalment arriba) (i si és que realment és mala ).
