Opinió
Opinió 08/01/2021

El pitjor any de les nostres vides

4 min

EscriptoraAra que hem deixat enrere definitivament el pitjor any de les nostres vides, potser podrem analitzar més fredament si, a un nivell particular, personal i instransferible, podem parlar realment del pitjor any de les nostres vides. És ben evident que ningú no gosarà evocar el primer dels ‘feliços anys vint’ del segle vint-i-u sense un deix d’ironia, com a mínim. Tampoc no té sentit negar que el repte a què hem hagut d’enfrontar-nos ens ha tornat petits i vulnerables als qui mai no havíem viscut res semblant, però també, i sobretot, als qui ja ostentaven merescudament l’etiqueta de supervivents de tants altres desafiaments personals, econòmics i socials. I és que el 2020 s’erigirà per mèrits propis com un dels anys més grotescos, dolorosos, incerts, surrealistes i inversemblants de la nostra història recent, si bé això, com dic, no implica que moltes persones, potser íntimament, potser en silenci, concloguin que aquest no és el pitjor any de la seva vida.

Per exemple, és força improbable que algú que ha estat pare o mare aquest 2020 digui algun dia al seu fill o filla que l’any que va arribar al món va ser el pitjor de la seva vida. Per altra banda, el 2020 pot haver estat un any negatiu per a algú que, no obstant això, associa el pitjor any de la seva vida al 2005, al 1977, al 1998, al 2019, perquè potser aquell fou l’any que va perdre els seus pares per motius que res tenien a veure amb una pandèmia encara inimaginable, o l’any que va ingressar a l’hospital per tractar-se una malaltia greu, o l’any que va patir una separació dolorosa o un avortament o una decepció profunda, o l’any que, simplement, va sentir que el món trontollava quan, en realitat, l’únic que trontollava era ell.

I és que les persones tenim això: malgrat que vulguem enfocar els drames i les alegries col·lectives amb empatia i generositat, tanmateix són les vivències individuals les que determinen el gomet verd, groc o vermell amb què qualifiquem les dates més o menys importants, més o menys memorables, que formen la nostra minúscula existència. També tenim mala memòria, és clar, i en imposar-se una memòria irremeiablement selectiva tendim, doncs, a recordar i a reviure les coses en primera persona del singular, perquè fer-ho en tercera persona del plural esdevindria una tasca esgotadora, inexacta i, sobretot, impossible; és en aquests records selectius on es fa més evident quines experiències i sensacions s’acaben imposant.

Per exemple, l’any 2001 és l’any de l’atemptat de les torres bessones, però algú el recordarà sobretot perquè fou l’any que va perdre un padrí, o perquè aquell any va tenir una germaneta, o perquè l’any 2001 va descobrir que la màgia dels Reis era un altre tipus de màgia. A títol personal, li tinc certa estimació al 1993 perquè és l’any que vaig néixer, però alhora fou l’any tristíssim en què la humanitat va haver de dir adeu a Audrey Hepburn. El 2008 fou una època de crisi econòmica dura per a molts, però aquella parella es va decidir a muntar un negoci que encara funciona. L’any 1975 va morir Franco i es va posar fi a una lamentable dictadura, però, en algun lloc del país, una parella es va desenamorar i pensar-hi encara fa mal.

Fa temps, en una entrevista, van preguntar a Guillem Gisbert, compositor i cantant del grup Manel, què en pensava, dels qui reclamaven que el grup tornés a la sonoritat de l’any 2008, dels primers discos. Gisbert va respondre que, en realitat, els qui demanaven això no enyoraven la sonoritat del disc del 2008, sinó el seu 2008. I aquesta idea tan brillant i encertada serveix per explicar totes les ocasions en què agafem un any, una edat, una dècada que foren bons per a nosaltres a títol individual i, tot seguit, els convertim en titulars extrapolables a la resta.

‘Els vint-i-dos són la millor edat de totes; jo als vint-i-dos vaig anar-me’n a viure a Austràlia sis mesos’; ‘el 2006 fou el millor any del segle vint-i-u, perquè hi havia feina, parella, teníem encara la segona residència’; ‘els vuitanta són la millor dècada amb diferència, perquè tot era plàcid, anàvem al cine molt sovint, jugàvem hores i hores al carrer’, ‘el 2020 fou el pitjor any de la història a tot el món perquè no ens va donar res de positiu’. I potser la clau fou el viatge; i potser no tots tenien el mateix que tu; i potser als vuitanta, per damunt de tot, eres petit; i potser algú hi troba alguna cosa bona, al 2020. I tanmateix, per excés o per defecte, però sobretot per la irremeiable tendència a convertir en sentències, pautes o consells les nostres vivències particulars, provem de tornar col·lectiu allò individual i objectiu allò subjectiu, tot oblidant que, en realitat, malgrat que la cançó sigui la mateixa i malgrat que l’escoltem plegats, nosaltres no som els mateixos ni sentim mai el mateix.

stats