Pis compartit

Sant Sebastià, Barcelona i Palma ocupen actualment el podi de les tres ciutats espanyoles on el cost mitjà per habitació en un pis compartit és més elevat; una dada que explica l’edat mitjana tan alta dels qui cohabiten en aquestes ciutats. Una notícia així té l’estranya qualitat de provocar ambivalències en els lectors que s’adiuen al perfil esmentat: persones que han superat els trenta-i-pocs i que assumeixen que viure sols no és una opció a curt termini. Aquesta dualitat de sensacions englobaria la resignació, la frustració i la impotència, per una banda, i, per l’altra, alguna cosa semblant a l’alleujament davant el recordatori que l’incompliment de les expectatives pròpies i alienes en matèria d’emancipació no és una derrota personal.

En general, els nascuts al llarg dels anys 80 i 90 no concebem els sous i la cronologia vital que va definir les generacions precedents. Si la generació dels 70 es va trobar amb una crisi que els va sacsejar a tots els nivells, els de després no hem conegut altra cosa que aquesta crisi tan dolorosament transversal que també s’estén a l’habitatge. I és que compartir pis quan ja s’és adult condiciona i endarrereix la planificació d’algunes fites -com ara els fills-, que literalment no hi tenen cabuda, en una habitació de pis compartit.

Tanmateix, aquest pack generacional ha estat interioritzat pels qui el patim en primera persona, però el vestigi del model de vida obsolet que encara arrosseguen -i internament exigeixen- molts dels progenitors que han pagat carreres, màsters i Erasmus es pot fer feixuc. A ells i a nosaltres, doncs, potser ens va bé obrir de tant en tant el diari i trobar-hi una notícia que ens recorda que l’incompliment de les expectatives, també pel que fa al format d’habitatge dels que voregen la trentena, no és culpa dels pares ni tampoc, ni de bon tros, culpa nostra.