Formentor.- Concert de gala, més de gala que mai, amb noms i llinatges, per celebrar els noranta anys de la inauguració de l'hotel Formentor. Per a l'ocasió i dins el nivell habitual de la programació al llarg d'aquestes set edicions, la protagonista també era d'autèntic luxe, Maria Joao Pires, la pianista portuguesa a qui li agradaria aconseguir "tornar a respirar i portar el silenci a la sala". Potser el "marc incomparable" no era el lloc ideal per assolir que el silenci i l'harmonia anessin de la mà. En qualsevol cas, experiència i ocasió potser única de veure, sentir i escoltar una de les grans davant un teclat. Seriosa, educada i sense gaire protocol, gairebé gens, per a un programa que està passejant al llarg de la Pell de Brau, d'on no surt perquè s'hi troba còmoda, i després de setanta anys d'exhibir el seu talent, des dels quatre anys, ha decidit que s'han acabat els grans auditoris. El que vol és la proximitat amb el públic, que els sentiments que destil·la la música que interpreta els arribin amb el màxim de puresa.
Mozart, Beethoven i Chopin varen ser els afortunats i nosaltres, els beneficiaris. El primer tocava un Stein; el segon, un Walter, encara que li agradava molt l’Stein; Chopin, com tots els mallorquins sabem, tocava un Pleyel. A Maria Joao Pires li va tocar un gran piano Yamaha amb els inconvenients d'un micròfon, l'acompanyament de la natura i també de la civilització en forma d'avió. No és senzill posar passió a la interpretació en aquestes circumstàncies. Tot i així, Maria Joao Pires va oferir una intervenció sòbria, farcida de talent i una tècnica impecable; tant, que fins i tot semblava senzill. Per poder-ho gaudir amb la màxima eficàcia, dues grans pantalles oferien uns plans de les mans des d'angles que mai no podem observar, com són els zenitals, amb una perspectiva extraordinària i una bona realització.
Tornant a la senzillesa, deia Alfred Brendel que el problema de les sonates de Wolfgang Amadeus Mozart és que són fàcils per als nins i difícils per als artistes. La 'Sonata per a piano núm. 12 en Fa major K. 332' no és una excepció, lleugera i consistent. Un aperitiu que aniria pujant graus de dificultat en majúscules. Les majúscules, per exemple, de la 'Sonata per a piano núm. 8 en Do menor, Op. 13 Pathétique' de Ludwig van Beethoven, una demostració de com el geni de Bonn, en les mans de Pires, feia uns 'cantabiles' d'un cromatisme immens i unes escales gairebé inabastables que la pianista pujava i baixava amb contundent agilitat. Per acabar, la seva especialitat, la seva gran debilitat, Chopin: sis nocturns i dos valsos, que arribarien a tres amb el bis final. Concert extraordinari, potser no, però de ben segur que inoblidable. Molts d'anys.
