Pintar i pintar
Va ser a la seva novel·la El vell i la mar on Hemingway va fer el que tal vegada sigui la reflexió més acurada sobre el que significa ser un creador vertaderament compromès amb el propi art. Hemingway ens parlava d’un pescador que busca insaciablement un peix espasa, que fa d’això el sentit últim de la seva vida, l’única redempció possible en una existència que no es pot entendre sense l’art de sortir a pescar el peixot més gran que es pugui arreplegar.
Pere Antoni Pons ha trobat a Felanitx un artista singular, un pintor podríem dir-ne genètic, un home tan absolutament abocat a l’exploració estètica i a la investigació artística d’un seguit de figures, formes i temes que ha acabat confegint una obra meravellosament única, feta amb una llibertat d’esperit i amb una alegria estoica i feliçment conscient d’ella mateixa que commou tant com impressiona.
En aquest llibre que acaba de sortir a l’editorial Ensiola, Pons s’apropa a aquest pintor, Andreu Maimó, i en fa un llibre que mescla diversos gèneres: l’assaig artístic, la biografia o retrat literari, l’estudi cultural, el reportatge històric… L’autor, en la línia d’alguns dels seus llibres precedents, i en la tradició de, per exemple, la Vida de Manolo de Josep Pla, aprofita la història del pintor per aprofundir en les múltiples dimensions que el personatge li proposa. Així, tant podem repassar la relació que la pintura mallorquina ha tingut amb el nostre paisatge, com descriure i reflexionar sobre les relacions entre tradició artística i trencament innovador, o adonar-nos que a Maimó no li ha calgut mai ser aplaudit en una determinada faceta per abocar-se a d’altres disciplines, com el gravat o la ceràmica. És ben curiós veure la destresa que ha aconseguit esculpint fruites, per exemple, com si aquest home estigués, per sobre de tot, convençut d’ell mateix, de les seves possibilitats d’acabar excel·lint en qualsevol cosa que es proposés, per sobre del que pugui semblar convenient, fàcil, o més oportunament comercial.
Fill d’un perdedor de la Guerra Civil, que aprèn a pintar a la presó d’Osca, estudiant catastròfic però destacat en dibuix, al·lot sempre inquiet i finalment refusat a Belles Arts, a Barcelona, sota cap circumstància ha deixat de pintar —ni d’esculpir, ni de gravar. Ni treballant de recepcionista d’hotel, ni després d’anys de no vendre res. Ningú ha aconseguit destorbar la seva dèria incansable; ni els més agres desenganys, havent patit marginacions i massa sovint ignoràncies poc o molt injustes. Maimó representa el triomf dels audaços. “Els genis són els que penen divuit hores al dia de manera infatigable. La glòria és un esforç constant”, per dir-ho com Renard.
Aquest llibre —que ve acompanyat de magnífiques fotos de Jean Marie del Moral, imatges que ens permeten entrar de ple a l’estudi de Maimó, en els detalls que poblen la seva quotidianitat i palpar-ne el posat i l’actitud—, és absolutament deliciós. Es llegeix com una novel·la, i es gaudeix com el que ens proposa: aprendre a gaudir de l’art i la creació, que són, finalment, el triomf de la vida.
