La invasió de pintades a bona part dels carrers de Palma és un problema que no té una solució tan senzilla com alguns, interessadament moltes vegades, volen fer creure. Durant la campanya electoral, des de la dreta s’ha fet servir com a arma política contra els partits governants i sobretot s’ha fet des de la promesa que, en cas de governar, el centre de la ciutat quedaria net com una patena i de manera immediata. Multes, tornar a activar les brigades exprés per esborrar-les o l’augment de la vigilància són algunes de les mesures que s’anunciaven, sempre per al centre de la ciutat, com si fora d’aquest indret la gent que hi viu i que hi transita hagi de conviure amb les pintades, els agradi o no, perquè està en el seu ADN social. Amb això, una no vol dir que el patrimoni històric no hagi de ser una figura d’especial protecció, que ho ha de ser, ni tampoc vol dir que les mesures punitives no hagin d’existir com existeixen per regular tants d’aspectes de la convivència, ni que les brigades de neteja no hagin de tenir un funcionament àgil. Però ni es pot ser tan socialment discriminatori, ni tampoc s’ha de pensar que amb un estat policial s’arregla tot.
Que hi ha un col·lectiu indefinit de persones, segurament joves o molt joves, que de fa un temps han establert un torcebraç amb la ciutat, és indubtable. Les pintades, tags o signatures, més o manco elaborades, moltes vegades quatre burots malgarbats, són per als qui els fan una manera de marcar territori, un "aquí som jo, i si us fot, millor". Potser hi ha un problema més de fons tant com de formes que convindria que ens plantejàssim.
Ara bé, campanyes com la que fa unes setmanes ha iniciat ARCA contra les pintades al centre històric, amb la denúncia amb foto pràcticament diària dels nous tags que hi apareixen, tot i que pugui estar feta amb bona intenció i tot i deixant de banda que fa la sensació de ser una crítica directa a l’Ajuntament per no exercir unes funcions punitives i de resolució del problema només des del caire estètic, esdevé des del meu punt de vista una propaganda amb efectes del tot contraproduents. I amb això s’ha d’anar molt alerta.
M’explicaré. Fa molts anys, una amiga que ha dedicat la seva vida a la delinqüència juvenil em va fer veure que el tractament que feia la premsa més escandalosa del moment cada vegada que un menor feia un acte delictiu tenia un efecte multiplicador que feia tornar enrere anys de feina pedagògica i socialment transformadora que es pogués fer des del departament en el qual ella treballava. El menor que sortia en grans fotos a alguns diaris després d’haver comès el delicte se sentia poc menys que un heroi entre el seu col·lectiu, havia marcat territori i començava a ser vist, entre els seus, com a gran líder.
Me’n record ara cada vegada que ARCA publica una gran foto d’una pintada, cada vegada que es difon per les xarxes i cada vegada que qualque diari se’n fa ressò. Pens que en aquell mateix moment hi ha qualcú, el que ha fet la pintada, que sent l’emoció del triomf, i probablement ja n’hi ha deu o vint més que també volen sentir-la.
