OPINIÓ

Les petites coses, no: les grans importen

Contemplar en viu com un lliri floreix mentre el sol es pon. Burxar una anemone i que se t'arrapi. Fer escórrer un pardal de moro. Caminar l'esquena que estimes amb una estrella de mar. Sortir a la recerca de les orquídies i saber el pobre borinot engalipat. Descobrir que l'àpat de la diada del falcó pelegrí són els escarabats de Sant Joan. Sentir el crit del sebel·lí a l'hora que el cel inspira el blau Klein. Veure com l'astre gran construeix el vuit infinit de la Seu i creure en un déu o un altre. Anar a trobar el Pi de Formentor i que aguanti encara. Abraçar el ficus de la Misericòrdia i sentir el dolor i les veus de la història. Banyar-se de sol sobre els còdols del dic de l'Oest i meravellar-se de ser a Ciutat. Pujar al cementiri de Deià i recitar uns versos a Graves. Baixar al mercat i de camí dir bon dia a la Cèlia –i records per a en Llompart! Sortir de nit per Gomila i flairar la resistència. Collir fonoll per fer-ne conserva i flor de curri i tàperes i olives. Caminar fins a Cala Mago i de tornada mirar-se la pel·lícula amb una bona becada de somnis surreals. Ficar-se dins la cova de les agulles, tremolant de fred i de por, i en ser dins transformar-se en Alí Babà o una sirena. Muntar les onades de Son Serra un matí d'hivern amb algun tro de fons. Tenir el juliol marcat al calendari i a punt per envair els carrers d'Artà amb xauxes i poemes. Apuntar-nos a un parell de jornades de neteja de platges o desbrossament de pinedes. Sabeu que a l'Albufera hi viu un ibis daurat, d'aquells que surten als jeroglífics? O que allò excitant de tornar a Cala Varques és perdre's una estona fins a trobar-la?

Tot això no hi sortia, a l'anunci estiuenc del 2009. Només 'carpe diem'.

O passejar pel Born un horabaixa amb un llibre a la senalla i no poder-se permetre el cafè ni la cervesa. Sortir a estendre la roba i adonar-se que als balcons veïnats només hi pengen llençols i tovalloles, perquè allà ja no hi viu ningú que faci feina. Aconseguir d'arribar a Biniali amb cotxe i haver de tornar enrere perquè no s'hi cap, a les revetles. Baixar el fems amb botes d'aigua perquè, d'apropar-te al contenidor, podries agafar la pesta, la ràbia o com a mínim unes bones basques. Repassar el tiquet de la compra del súper de sempre i no, no t'has descomptat –és que a l'estiu tot us ho encareixen. Anar d'excursió a ses Covetes i que t'insultin la nuesa. Esperar el bus de l'aeroport i que no arribi. Esperar l'avió a l'aeroport i que no arribi –mentre els xàrters turístics embarquen sense problemes. Que l'ajuntament passi una circular i un anunci animant-te a estalviar aigua, alhora que reparteix llicències per a camps de golf i piscinetes. Que retallin el pressupost a Medi Ambient i després plorin els incendis. Que ens manifestem per les orquídies que només hi ha(via) a ses Fontanelles i hi construeixin el Fan i les desterrin a unes jardineres. Que demanem tren, en comptes d'autopistes, però les obres vagin fent via. Que aprenguem a reciclar perquè una empresa privada s'hi enriqueixi. Que no puguem nedar tan enllà com abans, pel perill que les llanxes i les motos d'aigua no ens atropellin. Que la miserable ecotaxa representi un drama i, per més inri, no reinverteixi en nosaltres. Que faci anys que votem per frenar i repensar-nos (la població conscienciada, els artistes conscients, la premissa als programes electorals de gairebé tothom), però la roda vagi girant perquè no som qui mana.

Res d'això no hi surt, a l'anunci estiuenc del 2019. Només la ironia de fer-nos-en culpables.

EDICIÓ PAPER 13/07/2019

Consultar aquesta edició en PDF