De la crònica de Rafael Vázquez Zamora (Huelva, 1911 - Madrid, 1972) signada amb el pseudònim Marco Polo i publicada aquest dijous fa seixanta anys a Destino (19-V-1962). [Traducció i dades pròpies.] L’oratori El Pessebre, amb música de Pau Casals (elVendrell,1876 - San Juan de Puerto Rico, 1973) i lletra de Joan Alavedra (Barcelona, 1896-1981), es va estrenar a Acapulco el 17 de desembre del 1960. La premsa editada a Espanya no va dir res d’aquest esdeveniment publicat en diaris estrangers i en revistes catalanes de l’exili. Quan Casals va tornar a dirigir El Pessebre, els dies 18, 19 i 20 de març del 1962 a San Francisco, només el setmanari Destino, dirigit llavors per Nèstor Luján, en va fer esment.
El Pessebre, oratori que Pau Casals va tardar vint anys a compondre, ha obtingut un èxit immens al donar-se a conèixer per la San Francisco Simphony, que ha estat dirigida per Enrique Jordá [Sant Sebastià, 1911 - Brussel·les, 1996] en la seva primera audició i després, dues vegades, pel mateix Casals. En els assajos, el genial violoncel·lista dirigia amb formidable energia i entusiasme. En una ocasió, al colpejar el faristol amb la batuta, la va partir en dos trossos. “Perdonin -va dir Casals-, però ¡pot ser tan bella, i encara no ho és!”, referint-se a la seva composició, esclar. Cridava: “¡Allà, al fons! ¡Aquests instruments que han de cantar! ¡Feu que cantin!” Casals es proposa dirigir durant l’any vinent una sèrie d’interpretacions d’El Pessebre (el bellíssim poema català de Joan Alavedra) en moltes ciutats d’arreu del món per tal de recollir fons destinats a una fundació (encara sense nom) la finalitat de la qual serà “conservar la dignitat, l’amor i la fraternitat entre els homes”. La partitura de l’oratori és extraordinàriament melòdica, per a solistes, cor i orquestra. La crítica diu que està dins la tradició de Wagner, Mussorgski i Brahms. L’influent crític musical de San Francisco, Alfred Frankenstein [Chicago, 1906 - San Francisco,1981], ha escrit: “Pau Casals és l’únic compositor viu que pot escriure una obra llarga com si el segle XX no hagués existit, i fer que un se la prengui seriosament del tot. Les seves característiques principals són les del mateix Casals: és càlida, cordial, genial i humana fins al grau més elevat”.
