Les perversions de la multiculturalitat

La notícia de la inclusió de classes de religió islàmica als col·legis públics de Balears (deu de manera immediata en fase de prova) té el seu què. La reacció immediata, per a molts, entre ells jo mateix, és que no hi hauria de haver classes de religió a les escoles públiques. L’àmbit de la religió hauria de ser un altre, ja que l'Estat és aconfessional. No obstant això, vaig pensar que en cas de sotsobre intel·lectual el més pràctic era consultar el que deia la Constitució al respecte. Efectivament, la magna escriptura assenyala que “es garanteix la llibertat ideològica, religiosa i de culte dels individus i les comunitats”, el que la jurisprudència posterior ha interpretat com a laïcitat positiva. Però no s'aturava aquí. La Constitució ordena als poders públics tenir “en compte les creences religioses de la societat espanyola i mantindran les consegüents relacions de cooperació amb l'Església Catòlica i les altres confessions”. I admet expressament el dret dels pares a triar la formació religiosa i moral que estigui d'acord amb les seves conviccions.

La consulta em va deixar amb un pam de nas. Malgrat que la jurisprudència podia haver-me vençut, no n’estava gens convençut. La mesura no s’havia de interpretar des d’un punt de vista jurídic, sinó des de la visió del conflicte cultural. En aquest sentit, en comptes que cadascú aprengui el seu catecisme particular a l'escola, em pregunto si no seria més eficaç que tots els alumnes coneguessin, per exemple, la importància del pensament d’Averrois, l’existència d'Issam al-Khawlani, conqueridor musulmà de Mallorca, i llegissin al premi Nobel Naguib Mahfuz o la poesia d’Omar Khayyam. És a dir, que exercissin una recerca conjunta dels valors universals comuns.

No crec que m’equivoqui en qualificar la inclusió de classes de religió islàmica als col·legis públics de Balears com un exercici de multiculturalitat. Fins i tot, algú podria considerar lògic pensar que no hi ha res més comprensiu i tolerant que reconèixer la religió de l'altre, i creure que ha post un ou amb dos rovells. Especialment si ha comprat el relat de la religió com a justificació de la violència, obviant els interessos econòmics, les campanyes bèl·liques pel control de les fonts d'energia i altres foteses per l'estil. Però, en relació amb el tema de fons que preocupa, encara que no s’expliciti, gens s’hauria avançat. Ben al contrari, el perill és continuar afermant els guetos. La religió hauria de mantenir-se en l'esfera del que és personal i privat fora de l'escola pública. No és un element de confluència en el debat col·lectiu sinó un element de divergència. En aquest sentit, els pares constituents van pecar de llepaciris en la matèria.

Si mirem les estadístiques, la nostra comunitat no pot donar lliçons en qüestions d’educació, estem a la cua de gairebé tot. No obstant això, ara fa un lustre (el temps passa, i perviuen els anhels i les reivindicacions), el moviment de les samarretes verdes per una escola pública de qualitat va ser referent per a moltes de les mobilitzacions socials que es van tenir lloc en aquell moment arreu de tot l’Estat. Un cabal i una energia que mai s’haurien de perdre. Per primera vegada, en molts anys s'exportava alguna cosa més que una referència al turisme de masses. Aquell moviment i la bolcada que va produir en el mapa polític del país ens imposa la responsabilitat de ser referent. De filar prim en el que fem i deixem de fer.

Dels diferents missatges que es van transmetre en la mobilització, potser el més aclaridor i significatiu de tots era el que deia “Escola pública: de tots i per a tots”. Tots, vol dir tots els alumnes, sense distinció de raça, sexe i credo, no ho oblidem. Pensar que aquesta frase era simplement un lema per la revolta seria injust. Apuntava directament a la veritable naturalesa de la qüestió, al cor de la diana. En essència portava implícit la superació d’una idea eurocèntrica, en relació amb altres cultures ‘autòctones’, que cova sota l'etiqueta del multiculturalisme, d’una manera un tant perversa. Prou important per, encara avui, il·luminar totes les polítiques en matèria educativa. Conjuntament ‘tots’ és el quid de la qüestió.

Sens dubte, no hi ha res que uneixi tant com la solidaritat de la lluita en comú. Si es vol fer pinya, si es vol fer país, el camí és aquest. Aquí és on cal continuar repicant. En el ‘tots’ d’un moviment sorgit des de la base. Dels centres d'educació, on assisteix, conviu i es reprodueix l'esplèndida diversitat de la societat mallorquina actual, per passar a l'espai comú del carrer en forma de reivindicació col·lectiva. El ‘tots’ de les reivindicacions reals més enllà de les educatives. És un exercici estèril cercar vàlvules d'escapament substitutòries de l'energia crítica en la lluita per les diferències culturals.

EDICIÓ PAPER 19/10/2019

Consultar aquesta edició en PDF