18/06/2021

Els perills del negacionisme polític

4 min

No ens hem d’autoenganar amb la fallida de la convocatòria de Colon el passat cap de setmana, tot i el suport del conjunt de les dretes, més enllà de les anècdotes sobre si hi havia d’haver foto junts o per separat. Al cap i a la fi, l’extrema dreta es va sortir amb la seva arrossegant els altres, però sobretot ha anat guanyant terreny en l’àmbit del relat, que és el que vertaderament ens hauria de preocupar.

No em preocupa tant l’apel·lació de la presidenta de la comunitat de Madrid al rei –encara serà la dreta que el farà traïdor!– com la coincidència de la màxima instància judicial, el Tribunal Suprem, amb el discurs de l’extrema dreta. És evident que el deep state segueix entestat a boicotejar el govern de Sánchez, així com qualsevol intent –encara que sigui de mínims, com el dels indults– de reconstruir ponts destruïts al llarg d’una dècada que va començar amb la judicialització d’un conflicte polític que mai no s’hauria d’haver produït, i que va dur a l’empresonament de polítics i activistes catalans.

Les dretes polítiques i judicials, que a més d’ultrapatriotes són molt catòliques gràcies a aquella barreja doctrinària patentada pel franquisme, neguen el perdó, una de les raons de ser del cristianisme, però no crec que passin pel confessionari per això. Neguen la humanitat per poder negar la política, i neguen la política per imposar la venjança i el càstig “exemplar”. Molts altres indults no varen merèixer tanta contestació, ni per part dels partits de la dreta ni per part del poder judicial. Ni l’indult als militars colpistes Tejero i Armada, ni al banquer Botín (per part del PSOE de Zapatero, per cert), ni a les més de sis mil persones indultades per Aznar en el seu mandat, moltes de les quals amb penes superiors als tres anys de presó. Mil quatre-cents indults va decretar el ministre Acebes en un sol dia per obrir el nou mil·lenni (l’any jubilar) perquè clar, ho demanava el papa anticomunista Joan Pau II.

Sembla que així i tot hi haurà indults, i aquests representen un avanç, encara que sigui petit, simbòlic, en relació amb la situació anterior. Però s’ha de dir que és una pena que hagin fet falta dos anys de govern progressista a la Moncloa perquè finalment es prengui una decisió com aquesta sense que el càlcul electoral passi per davant de la política necessària. Però no ens enganem: aquesta petita passa és del tot insuficient davant la deriva repressiva per part de l’Estat, que va començar amb els catalans –i abans amb els bascos– i ha seguit amb artistes i activistes, el darrer el jove de Badalona Marcel Vivet, condemnat aquesta mateixa setmana a cinc anys de presó per haver-se manifestat el 2018 contra el sindicat policial Jusapol, una altra mostra de la involució democràtica en les forces i cossos de seguretat en els darrers anys.

És obvi que per arribar a ser “una democràcia consolidada” allò que faria falta seria primer de tot manejar els conflictes polítics com una qüestió a abordar des del diàleg, perquè en això consisteix la política. Segon, derogar normes com la Llei mordassa, contràries a la llibertat d’expressió i que es fan servir de coartada per condemnar persones per les seves idees. Tercer, una amnistia que inclogui totes les víctimes d’aquesta absurditat. Quart, que la democràcia en sentit profund impregni també el poder judicial, l’exèrcit i la policia, que han esdevengut una de les trinxeres de l’extrema dreta.

M’agradaria que això dels indults fos una primera passa de moltes, però com deia al principi, el discurs de la ultradreta és el que va guanyant ara per ara, i arrossega fins i tot el propi PSOE de la mà dels seus barons i d’alguns personatges que l’únic socialisme que han lluït en tota la vida és el del carnet del partit. Els resultats de l’enquesta d’Ipsos, coneguts aquesta setmana, amb un 53% de la població espanyola contrària als indults als presos i preses polítiques catalanes (amb l’honrosa excepció de les perifèries) mostren l’estat d’opinió generat per les dretes extremes, i que arrossega a bona part de la societat. Paradoxalment, la immensa majoria (més d’un 66%) troba que aquests indults reduirien la tensió política, millorarien la imatge d’Espanya a l’exterior i fins i tot reforçarien la cultura democràtica.

Però de moment, així i tot, guanya el negacionisme. I quan es nega la política i el diàleg com a eines per entendre’ns i solucionar qualsevol conflicte, es nega la condició de possibilitat de conviure en democràcia. Fins i tot de conviure, perquè el trist espectacle en què s’ha convertit la política en aquest país fa que cada cop ens costi més reconèixer a qui és diferent de nosaltres o pensa diferent de nosaltres. No podem ser res si ho feim a costa de negar els altres. Així és com han començat els pitjors episodis de la història universal, aquí i arreu.

David Abril és professor de la UIB

stats