OPINIÓ

La perifèria es mou

Diumenge passat, 'El País' publicava una anàlisi exhaustiva de la xarxa ferroviària espanyola i se’n desprenia una crítica implícita a l’obsessió per l’alta velocitat, fent paleses les mancances existents en els trens convencionals. L’article va generar certa polèmica en sectors empresarials del llevant i especialment en els promotors de l’anomenat Corredor Mediterrani davant la nul·la menció a aquest projecte en l’article abans citat.

Avui dia, amb el procés sobiranista català, tota l’actualitat queda contaminada en major o en menor mesura pel monotema. Sense desmerèixer la rellevància dels fets, a Espanya hi ha una lluita de rerefons que moltes vegades queda amagada pel conflicte català. La lluita pel model. Així, sorgeixen discrepàncies per les diferents concepcions que hi ha dins el taulell polític del que és l’Estat. Des dels inicis del 2000, a Espanya se posa en marxa la maquinària per fer el “Gran Madrid”, un Estat depenent exclusivament de la capital com a pol d’atracció d’inversions i recursos humans provinents de la resta de la Península. Una gran capital com a cos central que s’estén cap a la resta “d’extremitats” de l’Estat. I aquesta estratègia, seguida i aprovada pels grans partits, té com a objectiu reduir el significatiu pes que han tingut històricament les regions de la perifèria.

L’exemple de l’article d’'El País', un dels diaris amb major rigor de l’Estat, constata que per a la redacció de Madrid no hi ha rellevància en el que succeeixi a la perifèria. Encara que sigui bo per al conjunt de l’economia i sobretot per a les balances comercials amb la resta d’Europa. L’Estat, així com està dissenyat avui dia, és Madrid. I alerta, no vull que pensin que aquest és un atac als madrilenys o a la ciutat –una urbs que visito cada any i on, a més a més, tinc família–. Aquesta és una advertència per al model polític i territorial. La xarxa ferroviària radial és l’exemplificació més gràfica d’aquest pensament. Però també succeeix amb els mitjans de comunicació –el passat dilluns, dia feiner a l’Estat però festiu a Madrid, La 1 va tenir una programació especial com a dia festiu– i amb les estructures de polítiques, econòmiques i judicials de l’Estat. El que passa a Madrid esdevé notícia per a tot Espanya, amb indiferència de si és un tema d’embossos, clima o decisions d’un ajuntament.

Amb el tema català, molts pensen que és moment de replegar veles i no fer el crit massa fort. Però una vegada s’hagi solucionat o reconduït, veureu com tornaran sorgir tensions interterritorials. I aquestes seran principalment de la perifèria cap al centre. De les regions productives amb elevat deute cap a les que són receptores de recursos i que tenen els comptes “sanejats”. El corredor mediterrani és la nostra gran lluita perquè se’ns tingui en compte. L’única alternativa a curt i mitjà termini és agafar un rol protagonista i tenir més pes dins les estructures de l’Estat. I això, amb el tàndem PP-PSOE, hem vist que no és possible. I amb un projecte rupturista hem vist que tampoc ho és. L’empresariat, en el cas de la Comunitat Valenciana, en comença a agafar consciència després d’anys d’haver estat abandonats per polítics d’un i altre signe. A poc a poc, hi ha tot un grup social majoritari que troba que és moment de que se’ns tingui en compte. La pregunta final és si serem capaços d’articular-ho amb èxit. I d’aquí ve una reflexió que hem fet amb companys de la Península: Un dia sorgirà un moviment potent d’unió de la perifèria. Ara només hem d’esbrinar si serà més tard o prest.

EDICIÓ PAPER 13/07/2019

Consultar aquesta edició en PDF