02/12/2021

Perdre la por a qui ens hauria de protegir

3 min

Els hem vist actuar amb contundència, amb càrregues injustificables i dubtosa legalitat davant algunes grans mobilitzacions socials, com l’1 d’Octubre a Catalunya, el desmantellament dels campaments del 15-M o, més recentment a Cadis, en les protestes de la gent treballadora del metall i les seves famílies. També els hem vist actuar en les manifestacions negacionistes dels barris rics de Madrid, i a manifestacions obertament feixistes. M’he cansat, personalment, de demanar el nombre de placa de policies antidisturbis a desenes de manifestacions on aquests valents se l’esborraven perquè no se’ls pogués identificar darrere la seva cuirassa i així, recrear-se a repartir cops de porra. A Palma, sí.

Els hem vist fer-se selfies amb nazis i exhibir simbologia nazi. I participar en aquelarres d’exaltació del nazisme i homenatges als colpistes del 23-F. Hem vist com la justícia massa vegades apuntala la seva impunitat, amb casos com el dels joves d’Altsasu, condemnats a presó sense proves, o el del Tarajal, amb quinze persones mortes gràcies a uns guàrdies civils que decidiren fer servir material antidisturbis contra gent indefensa que s’ofegava. I s’ofegaren, els ofegaren.

Hem comprovat el poder i la influència de la cúpula policial, i la seva complicitat amb les estructures profundes de l’Estat i amb el poder econòmic i la banca, de la mà de personatges com el comissari Villarejo com la metàfora de tot plegat. I això que només en sabem una petita part, la que ell ha volgut que sapiguem.

En pocs anys, els sindicats policials i les associacions de guàrdies civils han virat de posicions progressistes com tenien en el seu moment el SUP o l’AUGC a una amalgama d’organitzacions reaccionàries que ultrapassen la defensa dels interessos corporatius i s’entesten a ficar-se en política, cosa, per cert que va bastant en contra de la sagrada Constitució. De la mà de Vox, les institucions s’han farcit de militars d’alt rang i d’aspirants a Rambo, i no és estrany veure fins i tot guardes de seguretat privada -jo ho he denunciat un parell de vegades a SFM, i n’he vist a altres instal·lacions públiques- exhibir símbols que els identifiquen amb aquest partit i amb altres elements poc recomanables.

No és una tendència exclusiva de l’estat espanyol, però aquí té les seves particularitats, per la (re)connexió amb el passat franquista, que reviscola. Hi ha coincidència i vincles amb els comportaments, en la forma i en el fons, amb l’evolució de l’extrema dreta arreu. Que es pugui comprendre tot aquest fenomen no vol dir que l’hàgim de consentir. De fet, altres països com Alemanya ja han començat a 'fer net' de nazis la seva policia i les seves forces armades, mentre aquí tenim una ministra presumptament progressista que cada dos per tres dona la cara per ells. Fa just un any, dos-cents militars enviaren una carta al monarca acusant el govern progressista d’amenaçar 'la unitat nacional', i l’única preocupació de la ministra va ser que no embrutassin la imatge de Felip VI.

Aquí no sols això no es fa, sinó que se’ls dona carta blanca. Només així es pot entendre que es permeti una manifestació de policies i guàrdies civils com la del passat cap de setmana a Madrid. No per defensar millores salarials (que n’han tingut i de ben sucoses si les comparam amb altres treballadors públics), sinó per defensar una posició clarament politicoideològica, com és la defensa de la 'llei mordassa', concretament pel que fa al manteniment dels seus apartats més antidemocràtics, que reforcen la impunitat dels cossos policials enfront de la ciutadania, a qui haurien de protegir.

Ho han fet amb lemes que recorden els de les darreres campanyes electorals per part de l’extrema dreta (allò de “la España insegura”, perquè la qüestió és fer por), i amb mentides, moltes mentides. Perquè tot i els missatges tremendistes i aporofòbics dels sindicats policials, de l’extrema dreta i dels anuncis dels qui volen que instal·lis una alarma a casa teva, l’índex de criminalitat –segons dades del Ministeri de l’Interior– és el més baix de la sèrie històrica més recent.

La por i les incerteses tangibles –explotades per empreses i partits sense escrúpols– van per una altra banda, encara que se’n parli poc. Fa anys, per exemple, que parlam de pobresa energètica, però enguany, amb un dels hiverns més intensos dels darrers anys, en plena emergència habitacional i amb els preus de l’electricitat més alts que mai, no se’n parla. Una botella de butà valia fa un any dotze euros i ara en val disset. Això és un cop brutal per a milers de famílies vulnerabilitzades, a les Illes i arreu.

L’'Espanya segura' només serà possible amb dues condicions: una, atacar les causes socials de la por, amb mesures de justícia social. L’altra, perdre la por davant els qui ens haurien de protegir, i de tots aquells qui volen treure profit de la por.

David Abril és professor de la UIB

stats