Pep Guardiola i ells / Feliços anys 20
Pep Guardiola i ells
En les últimes setmanes hem llegit interesantíssims articles, escrits des de Barcelona, que es preguntaven per què a Madrid s’odia tant Pep Guardiola. En l’últim mes hem vist proclames incendiàries de periodistes de bufanda contra l’entrenador del City i hem sentit com les aficions de l’Atlètic i del Real Madrid coincidien en una sola cosa: a cantar-li que era un fill de puta. I no només ho feien al Metropolitano o al Bernabéu. Quan les aficions madrilenyes anaven a l’estadi de Manchester no se n’estaven, de mostrar la seva bona educació. (Les pulsions sancionadores de la UEFA, que tanta pressa va tenir el 2015 a castigar les banderes estelades a Berlín, ara ja deuen tenir a punt les penes per aquests càntics indecents). A Guardiola, a Madrid, l’odien tant perquè el temen molt. Per ser del Barça? Sí. I català? També. I independentista? Encara més. I pel llaç groc a l’abric i per haver estat l’únic que va donar la cara en un vídeo per Tsunami Democràtic que havia de semblar l’inici d’un projecte important i va quedar en foc d’encenalls. L’odien, també, pel 2-6, i pel 5-0, i per allò del “puto amo” que li va dir a Mourinho als intestins del Bernabéu. I per haver sotmès el Madrid durant tres anys, quan el Barça de Messi-Xavi-Iniesta-Busquets-Puyol-Piqué no només guanyava sinó que era el referent mundial per la manera de jugar a futbol. Guardiola és odiat perquè ha fet evolucionar el futbol. Ell li va dir a Víctor Valdés com treure la pilota jugada des del darrere i ara ja ho intenta fer qualsevol equip mediocre de la Lliga. I va exportar aquest model a la Bundesliga i, ara, també amb èxit a la Premier. El Madrid guanya i és ben viu invocant l’esperit dels fantasmes de sempre. I, jugant pitjor que el rival, això li serveix per eliminar el City de Guardiola. I potser el blancs guanyaran la Champions merescudament. Però no tenen el reconeixement de la bellesa. I això els dol. No es pot tenir tot.
Feliços anys 20
Les grans potències mundials, les que remenen les cireres i marquen tendència, han agafat les tisores de podar llibertats i, tot d’una, estan retrocedint moltes dècades. Els Estats Units són a cinc minuts de prohibir l’avortament. Rússia, empesa per les dèries totalitàries de Putin, envaeix Ucraïna i desferma una guerra impensable a l’Europa del segle XXI. La Xina té confinades, en condicions severíssimes, 24 milions de persones per por que l’òmicron contamini l’estat més poblat del planeta, i ja hi tornem a ser. Les ideologies s’imposen a les persones. La barbàrie, en nom del control, decapita drets i persones. A París, que és l’autèntic centre del món, la ultradreta s’acosta a l’Elisi amb el vell pretext de França per als francesos. A Espanya, el franquisme repentinat ja ha entrat en algun govern autonòmic per intentar rebentar les autonomies des de dins i tornar a l'“España una y no 51”. A Catalunya, els presidents del país, el seu govern i els independentistes influents han estat espiats per les clavegueres de l’Estat d’una manera ignominiosa. I malgrat el soroll no passarà res, perquè el Congrés no ho vol investigar i Brussel·les, per variar, se’n renta les mans. Dibuixat aquest mapamundi de perversions, no sembla que els anys 20 siguin el gran moment de la democràcia i de la gent de bona fe, que, malgrat tot, continua sent majoria absoluta. El poder, però, es belluga per uns altres criteris. Els de la indecència, el secretisme, el bé propi per damunt del col·lectiu, la butxaca plena i el tot per la secta. On ens duran aquests anhels carques, moralitzants, totalitaris i excloents? Deien que aquests anys 20, després de la crisi econòmica de la dècada passada, serien els del creixement, l’alegria i una vida més verda i feliç. La pandèmia va esguerrar els plans de la humanitat, però són les noves maneres del feixisme les que ens malmeten tot el que ens queda: il·lusions, olors i paisatges.
