Pensar la universitat

Conservo a casa un exemplar de Quaderns d’Estudi, la revista del Consell d’Investigacions Pedagògiques de la Mancomunitat de Catalunya. És de l’any 1916. El primer article està escrit per Eugeni d’Ors i es titula “El problema de la Universitat”. En aquesta reflexió, D’Ors assenyala el risc que corre la institució universitària de convertir-se en una “simple fórmula administrativa, òrfena de qualsevulla ideal sentit”. I segueix: “Pot tal vegada sostenir-se, i sostenir-se amb coherència, que aquest ideal sentit, que aquella unitat, no són indispensables i que un poble modern no necessita altra cosa que bons establiments tècnics, destinats a la preparació de competències professionals. Però llavors haurem d’afirmar que la Universitat és inútil i que basten les Escoles autònomes. I haurem de treballar lleialment per la supressió de les Universitats”. En la seva reflexió, D’Ors alertava del perill de convertir la universitat en un espai on la reglamentació obsessiva i la regulació acreditativa substituís la capacitat de pensar lliurement.

Vist en perspectiva, i sobretot llegint l’apartat d’antecedents de l’actual LOSU (llei orgànica del sistema universitari), aquestes asseveracions de D’Ors adquireixen un ressò interessant. La LOSU pretén donar resposta als esforços de la universitat per defugir un ambient d’accés al saber elitista i per promoure, ben al contrari, les capacitats de pensament crític i recerca aplicades a la democratització social. Totes aquestes funcions són essencials, com el diàleg i la col·laboració en la generació de coneixement. L’accés igualitari a la universitat també es considera una raó per proposar una nova norma que reguli el sistema. A l’època de D’Ors gairebé no hi havia dones estudiants i no diguem professores universitàries. Ara bé, ¿pot una nova regulació normativa donar resposta al problema que plantejava fa més de cent anys Eugeni d’Ors?

D’Ors suggeria a la universitat que s’ocupés de generar noves formes de pensar que articulessin les idees de l’època: una filosofia del món i de les seves transformacions, el desig d’anticipar problemes amb preguntes inèdites. ¿Aquest enfocament de la universitat, difícilment regulat per una normativa o una burocràcia, es pot avaluar? ¿O bé, simplement, es tractaria de fer-la possible des d’un marc prou ampli, que permetés a cada universitat trobar un camí propi i atorgar valor a la seva pròpia cosmovisió?

Conec uns quants joves investigadors, d’entre trenta i quaranta anys, que han fet tesis doctorals. Parlen idiomes, han viatjat, alguns han ensenyat en universitats europees i americanes. Són intel·ligents i d’una urbanitat fora mida, crítics amb el sistema que els rebutja. Al capdavall, podem comptar amb els dits d’una mà qui ha acabat per trobar una plaça estable a la universitat, en molts casos després d’anys de sous miserables en un context hostil. Alguns d’ells, decebuts pels intents infructuosos i la manca de reconeixement, han decidit marxar. Són gent eixerida, amatent a fer preguntes i discutir amb els altres, oberts de ment i molt creatius. Autèntics acadèmics, en el sentit del mot grec, akademia, compost per ekas (lluny o allunyat) i demos (poble). L’acadèmia és, doncs, un lloc separat del món, com el jardí d’Akadeomos a Atenes, on es reunien Plató i els seus deixebles. L’acadèmia és un espai apartat que permet pensar el món a una certa distància (no sabem si de seguretat). La filòsofa francesa Simone Weil digué que el científic és qui estima prou el món per estudiar-lo. Ara bé, fer avançar la ciència no és exactament el mateix que sortir al carrer per reclamar una societat més justa. La militància és ideològica: una idea que actua. Potser la tasca de la universitat consisteix en ser un indret on el fervor per pensar es desplegui des d’altres paràmetres, diferents dels del discurs general de l’època. Els grans investigadors van fer avançar el coneixement per la sorpresa i la desconfiança que els va provocar el discurs comú. Així doncs, el progrés de la universitat no es pot reduir a una simple regulació normativa com a garantia de modernització. La llei té també una dimensió simbòlica d’interpretació del món. Les regulacions organitzen i controlen, però elles soles no poden donar un sentit unitari a un conjunt de pràctiques compartides.

La nova llei d’universitats treballa, des del criteri de la regulació, un aspecte de la universitat que no respon únicament a l’aplicació de mesures de contenció. Pot obligar, però tal vegada no ajudarà a pensar la universitat avui.