De la crònica de Londres de Josep Manyé (Barcelona, 1908-2000) a l’'Avui '(8-X-1978), periodista que amb el pseudònim Jorge Marín va fer les emissions per a Catalunya de la BBC, única veu en català que es podia oir per ràdio sota el franquisme. Enguany fa un segle de la fundació del PEN català. El seu primer president va ser el poeta Carles Riba (Barcelona, 1893-1959).
En un petit edifici del barri londinenc de Chelsea, prop del Tàmesi, hi ha la seu del PEN Club Internacional, organisme creat a Anglaterra el 1923 per agermanar escriptors de totes les llengües en defensa de la llibertat d’expressió. Aquesta setmana celebrarà a Barcelona la seva conferència internacional de delegats. El PEN Club és fruit de la primera guerra europea. Durant aquesta, la novel·lista Dawson Scott havia organitzat un club a fi que els escriptors novells tinguessin l’oportunitat de conèixer personalitats del món literari i artístic i establir-hi contacte. […] El centre català del PEN Club fou dels primers creats fora d’Anglaterra i contribuí a la formació del PEN Club Internacional. Els iniciadors a casa nostra foren Josep Maria López Picó i Josep Millàs-Raurell, i hi entraren a formar part valors destacats de la intel·lectualitat catalana de l’època, sota la presidència de Carles Riba. La seva efectivitat es posà ja en relleu al cap de dos anys de la seva fundació, ja que en implantar-se la dictadura de Primo de Rivera el PEN Club català es convertí en un centre important de resistència. L’any 1935, en una Catalunya quasi autònoma i amb Ventura Gassol conseller de Cultura de la Generalitat, se celebrà a Barcelona el congrés anyal del PEN Internacional, en el qual l’escriptor H. G. Wells cedí la presidència a Pompeu Fabra com a exponent màxim de la nostra llengua i la nostra cultura. Altres noms famosos havien de ser-ne presidents, entre ells Josep Carner, J.V. Foix, Josep M. López Picó i Joan Olivé. No cal dir que amb l’adveniment del franquisme el PEN Club català deixà temporalment d’existir a Catalunya, però no en els arxius del PEN Club Internacional. Recordo que quan l’any 1948 vam organitzar a Londres els Jocs Florals de la Llengua Catalana, els elements del PEN Club anglès no sols s’hi interessaren vivament, sinó que el 12 de setembre d’aquell any organitzaren unes “party” en honor dels guanyadors i els membres del PEN Club català que eren a Anglaterra. No cal dir que, durant els anys que seguiren, l’infatigable Josep Maria Batista i Roca mantingué aquí el caliu del nostre club, en contacte amb homes com Ramon Aramon, Rafel Tasis i Joan Colomines, que ho feren, en la mesura que pogueren, dintre de Catalunya. Gràcies a això, des de l’acabament de la guerra el PEN Club català es veié representat als congressos del PEN Internacional per un enviat –procedent de l’exili o de l’interior– que tingué cura d’exposar el genocidi cultural a què es veia sotmesa Catalunya i demanar ajuda a favor d’algun escriptor català empresonat. La celebració ara a Barcelona de la conferència de delegats del PEN Club Internacional marca una fita memorable: el recobrament de la nostra personalitat com a poble i el reconeixement de la nostra llengua com a vehicle d’expressió a nivell internacional, i posa en relleu, un cop més, la definició de Bulwer-Lytton: “La ploma és més forta que l’espasa”.
