Diria que li passa gairebé a tothom. Ens agrada conèixer el pensament i les opinions del altres per ratificar el propi. També per discrepar-hi, sí, o per activar la reflexió sobre aspectes no contemplats, però, sobretot, sobretot, ens complau confirmar-nos en l’altre. Així li vaig dir a José Carlos Llop, la setmana passada durant l'entrevista que li vaig fer. Parlàvem del mal que ha fet la relativització de la qualitat a l’hora de valorar les obres d’art, enteses com a obra de creació visual, literària, musical… Podríem haver parlat de qualsevol àmbit del coneixement.
Ell es mostrava ferm: “En tot art, hi ha obres bones i dolentes. Relativisme zero. La part subjectiva és el gust, l’interès que pugui tenir per a tu, però la qualitat, no”. Tal qual, i així li ho vaig dir, tot sabent ambdós que entre les bones i les dolentes n’hi ha de regulars en diversos nivells, des de les que són bones amb algun o alguns emperons a les que simplement poden passar, però així mateix tots aquests graus tenen poc o res de relatius. També hi ha moltes maneres de fer una obra bona, i infinites de destrossar-la. En tot cas, el coneixement és el que conforma el criteri, i aquest, en tots els camps, és el que permet valorar la qualitat de qualsevol cosa.
La devaluació del criteri i l’entronització del relativisme van de la mà, i hi van de manera interessada. En creure que la qualitat és una qüestió relativa, s’obre el ventall per a l’entrada de totes les mediocritats, dels que fan i dels que ho valoren. També dels que decideixen allò que s’ha de fer. Aquest és un tema que enllaça amb l’article que ha escrit Guillem Frontera a l’ARA Balears, ‘No es tracta del pressupost’, que una subscriuria des de la primera a la darrera paraula. Frontera responia a la promesa feta per Miquel Ensenyat, cap de llista de MÉS a les eleccions autonòmiques, de duplicar el pressupost en cultura per a la propera legislatura. “Benvingut sigui un pressupost de cultura que dupliqui l’anterior: però, entregat a persones d’ineficàcia i d’insuficiència ben acreditades, l’únic que s’aconseguirà serà malgastar el doble de recursos”, hi llegim. És tal qual.
El mal, pensa una, és que la ineficàcia i la insuficiència són peixos que es mosseguen la cua. Segurament també això interessa. Relativitzada la qualitat, també la del criteri, i rebaixat el valor del coneixement, no hi ha paràmetres ni per triar qui pot nedar i fer nedar i qui, tanmateix, no aconseguirà que surtin les coses d’aquest cercle viciós. I així anam.
