23/04/2022

Pegasus i unicorns

3 min
Pegasus  i unicorns

“Per la major llibertat del comers estatuhim y ordenam ab lloació y aprobació de la present Cort: que ningun official real, ni encara lo Lloctinent General, o Capità General, puga desclóurer ni llegir las cartas que aniran y vindran per las estafetas o correus ordinaris…”

(Constitució aprovada per les Corts catalanes de 1706)

La polèmica de l’anomenat Catalangate s’ha d’interpretar des de dos punts de vista, el polític i el reputacional. En el primer cas, de moment, no sembla que el conflicte hagi de tenir conseqüències decisives. En el segon, el dany infligit a la reputació d’Espanya és notable, però des de 2017 -i encara abans- ha quedat demostrat que aquest Estat pot pagar-ne el preu sense despentinar-se.

Efectivament, el llistó de la decència política a Espanya està tan baix, que gairebé es podria afirmar que l’administració actua sense por de les conseqüències. No és que -com es diu de Las Vegas- el que passa a les clavegueres es quedi a les clavegueres. Al contrari, aquí la merda aflora de forma periòdica, però no esquitxa ningú, s’autodissol enmig del silenci mediàtic i acaba arxivada, oblidada, o fins i tot incorporada al relat dominant. Perquè el pitjor de tot aquest cas d’espionatge massiu, d’aquesta conculcació de drets individuals, és haver de sentir veus (relativament) reputades, a Madrid però també a Barcelona, dient que els serveis secrets “han de defensar la integritat de l’Estat” i que “a tot arreu passa el mateix”. Per no parlar dels silencis dels equidistants habituals.

No, disculpin. L’Estat no “ha de defensar” la integritat del seu territori a base de lesionar els drets dels ciutadans, als quals -a ells sí- té l’obligació de protegir. I no, a tot arreu no passa el mateix. En els països normals, la intimitat dels ciutadans és un dret indiscutit, en alguns casos des de fa segles (com mostra la cita que encapçala aquest article). I potser sí, potser als Estats Units, a Turquia o a Polònia els serveis secrets espien els adversaris del govern, però diria que si aquestes pràctiques surten a la llum es depuren responsabilitats, i es produeixen dimissions. Els ciutadans que -amb tot el dret- qüestionen la integritat de l’Estat i lluiten pel dret a la independència a casa nostra tenen els mateixos drets que els altres, i el fet que se’ls pugui violar la intimitat per raons ideològiques és una vergonya impròpia d’un país europeu i democràtic. Que això mateix ho afirmi The New Yorker o The Washington Post hauria de preocupar els defensors de la marca España, però massa sovint fa la impressió que ja no els ve d’aquí.

I després hi ha les conseqüències polítiques. Aquí hi ha poc a rascar perquè el bloc dinàstic majoritari -PSOE, PP, Ciutadans i Vox- faran pinya contra qualsevol intent d’esbrinar la veritat. L’independentisme català pot indignar-se tant com vulgui, però no té cap força per posar Pedro Sánchez en una posició difícil. L’actual govern té prou recursos per completar la legislatura encara que ERC li faci alguna traveta (que l’hi ha de fer); i si la Generalitat renuncia a la taula de diàleg, a Madrid brindaran amb cava. Al cap i a la fi, castigar Catalunya dona vots. I no oblidem que l’estratègia del diàleg és la bandera d’ERC i els republicans són, en termes electorals, els principals adversaris del PSC.

Espanya no vol ni pensar en una solució per a Catalunya; vol que el problema s’encalli i es podreixi. Molt mala notícia per a ERC, i també per als comuns; però que pensin els líders de Junts i la CUP que, un cop confirmat l’atzucac, els seus electors els demanaran un pla B. I em fa l’efecte que, de moment, no existeix.