05/03/2022

La pau

3 min

La pau és missió impossible? Europa quasi sempre ha viscut en guerra. El que ara passa a Ucraïna, i l’amenaça nuclear, no ens ve de nou. La primera meitat del segle XX va ser brutal, sagnant. La Unió Europea és un intent reeixit de girar full a la cultura bèl·lica. Ara veu que no té més remei que implicar-se en la derrota de Putin. Alemanya, 77 anys després de la vergonya nazi, ha entès els límits de la seva expiació pacifista i s’ha sumat a la resta de socis per ajudar militarment Ucraïna. Tornem a la casella de sortida de sempre, tan èticament incòmoda: la guerra com a mal menor, la guerra per fer la pau.

La guerra, la violència, no és l’estat natural de l’ésser humà. Però sí que forma part de la seva naturalesa. D’una banda, no sempre sabem dominar, educar o sublimar la nostra pulsió agressiva. De l’altra, quan ens ataquen, quan corre perill la nostra vida, ens revoltem amb totes les forces i les armes, en legítima defensa. Esclar: volem viure. Si pot ser en pau, millor.

La lluita no-violenta, la principal figura de la qual és Gandhi, és un ideal revolucionari modern. És la millor eina, per no dir l’única possible, que es pot permetre un poble indefens. És un camí insegur i dolorós, sense cap garantia de victòria (tampoc ho és la guerra), i difícil de mantenir col·lectivament. El moviment independentista català l’ha intentat seguir: ens vam deixar pegar l’1-O, i la imatge de víctimes d’una injustícia es va convertir en una victòria, en la nostra millor carta de presentació al món. Després, quan la repressió va estendre’s, vam passar a incendiar contenidors i el miratge no-violent es va desfer.

El poble ucraïnès no s’ha plantejat la no-violència: la gent s’està defensant amb ungles i dents, amb còctels Molotov i Kalàixnikovs. El bany de sang està assegurat. És evident que la brutalitat russa, de la qual ja tenen experiència històrica, els deixava poques sortides. Des d’Europa els estem armant: malgrat el meu pacifisme, em temo que és el que toca fer, tot i que em costa pair l’ardor bèl·lic amb què personatges com Josep Borrell agafen la bandera de la guerra. És impossible no posar-se al costat d’Ucraïna, però hem de marcar distàncies amb l’èpica guerrera.

Els estats tenen un ADN bèl·lic, estan programats per a la guerra. Els exèrcits serveixen per a això. Quan són democràtics, aquest ADN es pot entendre en termes positius: cedim a l’estat el monopoli de la violència (exèrcit i policia) per evitar que cadascú de nosaltres es prengui la justícia, o la injustícia, pel seu compte. Sobre el paper, és un avenç civilitzatori. En la pràctica, molts estats suposadament democràtics abusen de la violència contra els propis ciutadans o cap enfora. És el cas rus.

Amb la Rússia de Putin imposant-se a Ucraïna amb tancs i bombes, Europa tornarà a regir-se per la llei de la guerra, amb les armes nuclears com a argument últim i letal per a la humanitat. Haurem retrocedit a la dialèctica de la barbàrie de la primera meitat del segle XX. Des d’aleshores, la cultura de la pau havia avançat prou, tot i el desastre de l’ex-Iugoslàvia. En conjunt havia guanyat terreny la consciència per fer real el desarmament nuclear i usar la diplomàcia com a via per dirimir les diferències. La guerra més important que ara estàvem lluitant era contra el canvi climàtic, que exigeix cooperació. No és casual que els negacionistes climàtics també siguin els més bel·licistes: Trump, Bolsonaro... Putin s’hi entén bé. Parlen el mateix llenguatge del poder com a força bruta.

Putin ha traït aquest tan difícil i tan necessari rumb cap al pacifisme i el desarmament. Està avergonyint el món. Que la seva traïció no porti més bel·licisme, sinó més pacifisme. Aquesta és la missió que tenim. Els que vulguin èpica testosterònica, que l’esmercin en la lluita per salvar el planeta del canvi climàtic. Aïllem Putin, treballem per la pau.

stats