Pau Casals, a les Nacions Unides (1971)

De la crònica epistolar d’Andreu-Avel·lí Artís, Sempronio (Barcelona, 1908 - Sitges, 2006), a Destino (6-XI-1971). Traducció pròpia. Avui fa 50 anys de l’esdeveniment protagonitzat per Pau Casals (el Vendrell, 1876 - Puerto Rico, 1973) a la seu de les Nacions Unides. Aquell dia a l’ONU Casals va pronunciar frases memorables: “ [...] Deixeu-me dir una cosa: jo soc català. Catalunya és avui una regió d’Espanya. Però, què ha estat Catalunya? Catalunya ha estat la nació més gran del món. Us explicaré el perquè. Catalunya va tenir el primer Parlament, molt abans que Anglaterra. I fou al meu país on hi hagué les primeres nacions unides. [...] ” (Text complet del discurs publicat en aquesta secció el 24-X-2017).

Benvolgut amic, [...] he tingut la sort d’assistir a Nova York a un acte excepcional i extraordinari. Em refereixo a l’estrena de l’Himne a les Nacions Unides (no de les Nacions Unides, ¡atenció amb el matís!), compost i dirigit per Pau Casals. Suposo que els diaris de Barcelona ja han donat compte del concert que va enquadrar l’estrena, i on sota la batuta de Casals tocaren peces de Bach els violinistes Isaac Stern i Alexander Schneider i els pianistes Mieczyslaw Horszowskl, Rudolf Serkín i Eugene Istomin, un “cast” el valor del qual en dòlars deixarà garratibats d’enveja als nostres amics els promotors de Barcelona que només de tan en tan i amb caràcter d’esdeveniment poden portar a Catalunya alguna d’aquestes estrelles. Els diaris, amic, l’hauran assabentat de tot. Però potser hagin oblidat en el tinter els dos parlaments que en un anglès rotund i molt bo (segons em diuen aquells que el parlen a la perfecció) va pronunciar Pau Casals, primer agraint la càlida salutació d’U Thant [secretari general de l’ONU], i després explicant el significat d’El cant dels ocells, que al final del concert va interpretar al violoncel enmig d’un silenci impressionant, rubricat amb ovacions d’encès entusiasme... ¡Quina tarda, benvolgut amic! Escoltar a Casals explicant a aquella assemblea internacional i brillant com varen néixer a Catalunya les primeres institucions democràtiques del món i com per impuls dels catalans germinaren els primers moviments a favor de la pau. Com els ocells, al volar, van piulant pels aires “peace ” “peace ”... Dir que Casals desvetlla a les Nacions Unides un fervor religiós, que tot el món, al veure’l, es posa dret instantàniament, que els màxims concertistes s’honoren oferint-li el braç perquè es recolzi quan es dirigeix al podi, dir tot això és repetir tot el que sap tothom. Prefereixo evocar per vostè, amic, quan, amb el matrimoni Massip [ell, Josep Maria Massip, corresponsal de Diario de Barcelona a Washington i ex director de dos diaris d’ERC), i gràcies al delegat d’Espanya a l’ONU, senyor Piniés, vàrem esberlar totes les enèrgiques guàrdies i vàrem entrar a saludar Casals, a la seva muller Marta, a compartir amb ells l’efusió i l’emoció de catalans... ¡Quina tarda a Nova York, amic!