Patiments Conjunts SA

No podrem ser mai els pares autoritaris i llunyans de la nostra infantesa, però tampoc aquella caricatura divertida de mare (la mare que diu “ni mama ni mumu”, la que ho troba tot, la que ho endevina tot, la que cuina, la que es treu la xancleta). No ens hem fet “adults” de la mateixa manera i hem tingut els fills d’una altra manera. Els nostres pares patien pels suspensos i potser nosaltres patim perquè siguin acceptablement feliços. Patim perquè pateixen, tot i que sabem que és inevitable. “Que tinguin amics, sisplau, que a les colònies no estiguin sols o no se’n riguin...”

I com que ens hem fet “adults” d’una altra manera, dir-los que no ens costa, perquè no som els seus amics, ja ho sabem que això no pot ser, però no volem ser els seus enemics, ni protagonitzar pàgines i pàgines del diari, i se’ns esponja el cor si fan una broma (vol dir que tot va bé), si tenen gana, si han quedat amb algú, si es volen fer una foto per Instagram (vol dir que s’agraden), si mostren una mica de curiositat, i, esclar, també si l’examen va bé o no va gaire malament (ahir vau repassar i et vas emprenyar, perquè és que, a sobre, com et tracta...) 

Segur que els nostres pares no ens trobaven a faltar tant (en fi, érem molts més fills) si marxàvem de colònies, ni patien per si ens podia passar res, allà, lluny d’ells, ni ens consentien (“¿Si aprovo fisquis puc tenir un forat d’arracada suplementari?”), i, esclar, no parlaven amb nosaltres d’identitats sexuals. El que és segur és que no passaven hores, com nosaltres, parlant dels fills, per torns, mentre fem esport o un cafè per arribar a la conclusió que sí, que tots nosaltres patim a la nostra manera perquè tots ells pateixen a la seva manera.

Empar Moliner és escriptora