Passat i present (en temps de la covid-19)
Els mallorquins hem forjat la nostra identitat al llarg dels segles a partir d’una sort de grans moments i situacions històriques. Aquests fets han generat una profunda empremta social, econòmica i política de llarga durada en la història de l’illa, i la seva combinació potser ens permet entendre millor el 'com', 'per què' i 'quan' el poble de Mallorca es va construir a si mateix.
Damià Pons afirmava en una entrevista ara fa uns anys que a la Mallorca dels darrers vuit segles hi ha tres grans moments: el primer va ser la conquesta catalana; el segon, el Decret de Nova planta i el tercer, la Revolució Turística. Segurament té raó.
Hi ha un fort consens entre els experts a considerar la conquesta de Mallorca per part de les tropes del rei Jaume I com el fet fundacional del poble mallorquí. No dic res que no sapigueu. Aquest procés va suposar la colonització de l’illa al llarg del segle XIII per nous pobladors, majoritàriament pagesos catalans, que importaren una nova religió, llengua i cultura que s’imposà a sang i foc. Es produí així una ruptura amb la població anterior, que fou morta, exiliada o venuda com a esclava. Aquesta era majoritàriament musulmana i estenia les seves arrels fins als talaiòtics.
Aquest fet és tan important que, si l'analitzam amb atenció, podem afirmar que quasi tots els elements que ens singularitzen avui com a comunitat humana (tradicions, folklore, llengua...) tenen en el període de la conquesta el seu origen.
Un altre moment fonamental en la història de les Illes Balears és el Decret de Nova Planta, el 1715. Aquest edicte, imposat sobre les cendres de la Guerra de Successió, va suposar la mort definitiva del medieval Regne de Mallorca. Finalitzaven així quasi cinc segles ininterromputs d’un ampli autogovern -amb unes institucions pròpies d’un wstat- i s’iniciava un procés d’uniformització política, elitització i de marginació de la cultura pròpia en favor de la llengua i cultura castellanes.
Finalment, un altre esdeveniment que ha determinat l’evolució de la Mallorca actual ha estat la Revolució Turística dels anys 60 i 70 del segle XX. Aquesta va ser la forma balear d’entrar definitivament a la globalització. Es van establir, a partir de la indústria turística, unes xarxes de relacions socials i econòmiques encara vigents, en què bona part dels grans propietaris agraris es van transformar en la base de l’empresariat hoteler, la nova elit econòmica del país. L’estructura econòmica va terciaritzar-se, i això suposà un augment de la demanda de mà d’obra. Les illes, així, passaren a ser un gran centre receptor d’immigració. En aquest sentit, per primera vegada des de 1229, existeix a les Illes Balears una comunitat estable que, sense haver-se integrat culturalment, té una llengua i una cultura que no són d’arrel catalana.
Per últim, s'hi podria afegir un darrer episodi, molt més recent: l’accés a l’autonomia. Amb l’aprovació de l’Estatut el 1983 s’acabaven quasi 300 anys de dependència política directa de Madrid i es recuperava un autogovern, tot i que esquifit. Per primer pic en segles, la llengua catalana, pròpia de les Illes, rebia cert grau de reconeixement i Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera disposaven dels consells insulars com unes institucions pròpies per gestionar la seva realitat política, econòmica i social. Aquesta norma i altres com la Llei de Normalització Lingüística (1986), d’Espais Naturals (1991) de Serveis Socials (2009) i la constitució de la Universitat (1978) i la constitució d’IB3 (2005) han esdevingut vertaderes estructures per vertebrar un país. Unes eines de les quals feia segles que no disposàvem.
Així mateix, s’ha de tenir present un altre element sense el qual no es podria entendre qualsevol evolució històrica: el fet insular. Mallorca és una illa que sempre s’ha trobat allunyada dels grans centres de poder de cada moment. Fórem la perifèria política de l’Imperi Romà, Al-Andalus i la Monarquia Hispànica... i ara ho som d’Espanya.
Conseqüència directa d’aquest isolament és que hem desenvolupat unes relacions socials i econòmiques molt concretes, condicionades profundament al llarg dels segles per una geografia finita, una població escassa i, sobretot, pel fet d’estar rodejats pels quatre costats per la mar. Els tòpics sobre la desconfiança al forà i la nostra resignació centenària –el “i tanmateix”- s’han anat forjant a l’ombra d’aquesta realitat.
Aquest fet insular, a més, ens ha unit indestriablement amb les illes veïnes. Amb Menorca i les Pitïuses hem format un tot administratiu, quasi des de l’Imperi Romà. Ara bé, la mar ens limita, també mentalment, i avui “les Balears” les vivim com una idea artificial, com una demarcació forana, fins i tot com un mot imposat, que en cap cas ens identifica col·lectivament.
En definitiva, aquests són els principals elements que ens condicionen com a poble. Jo em demano si suposarà la covid-19 un altre element clau en la manera d’entendre’ns. Si serà un abans i un després en la nostra història. Canviarà la nostra manera de relacionar-nos i de veure el món i a nosaltres mateixos? El temps ho dirà.
Joan Pau Jordà és professor
