La idea de la participació ha estat, segurament, la més repetida a l’àmbit de la cultura aquesta legislatura. Que se n’hagi parlat fins a l’extenuació no vol dir que s’hagi posat en pràctica. L’han repetida una vegada i una altra les persones que tenen responsabilitats en les polítiques culturals, han organitzat reunions i més reunions per simular-la més que no per fer-la efectiva, és el tema principal sobre el qual han girat les taules preparatòries del Pla de Cultura; en nom de la participació, l’Ajuntament de Palma ha tornat a constituir el Consell Municipal de Cultura no vinculant, mentre que la Conselleria de Cultura sembla que també pensa a formar el seu consell assessor. Han reclamat participació les associacions professionals i veus individuals que sorgeixen de la ciutadania més implicada. L’han exigida i han manifestat, per activa i per passiva, durant els tres anys d’aquest mandat, la seva insatisfacció per les formes i també pel fons. Igualment, aquelles persones que tenim un espai de comunicació pública més o menys dedicat a l’àmbit cultural hi hem dedicat tants articles com per fartar i fartar-nos-en. Així que no m’estendré ara a recordar que del que s’ha dit al que s’ha fet hi ha una distància que, a dia d'avui, a un any de les properes eleccions, sembla insalvable.
Ara bé, sí que voldria fixar la mirada en una realitat que ens ho diu tot sobre el nivell de voluntat política que hi ha hagut fins ara per promoure la participació en l’àmbit cultural. Posem el focus en una foto fixa, una foto que s’arrossega de quan parlàvem poc o gens de participació i, així i tot, respecte d’aquesta situació, ja en teníem una opinió crítica i sabíem que era fàcilment revertible, si hi havia voluntat política de fer-ho. No n’hi ha hagut, ni abans ni fins ara.
Fixem la mirada en els patronats, òrgans rectors i de control dels principals equipaments culturals de titularitat pública. Fixem la mirada en dos dels principals equipaments: Es Baluard i el Teatre Principal de Palma. Podríem parlar de qualsevol altre. La Fundació Teatre Principal té tots els membres del seu patronat, amb excepció del director del teatre, que són polítics dels diferents partits amb representació al ple del Consell de Mallorca (la institució de la qual depèn el Principal), més un representant del Govern balear i un altre de l’Ajuntament de Palma. La Fundació Es Baluard reparteix la taula del seu patronat en quatre parts iguals: Ajuntament de Palma, Govern, Consell i Fundació d’Art Serra, una altra vegada tots són càrrecs polítics als quals se suma la fundació de qui impulsà la creació del museu i, com en el cas del Principal, la directora del centre, que n’és l'única professional.
Amb patronats així conformats, la direcció de l’entitat no té interlocutor que li serveixi per res més que per aprovar o rebutjar els seus plans d’actuació. Depèn absolutament que respectin o no els seus criteris, perquè els interlocutors no en tenen. Poden tenir interessos polítics i/o particulars, però no criteris tècnics o professionals. No hi ha debat intel·lectual i, pel que fa a la participació ciutadana o, si més no, del sector, és del tot nul·la. Creieu-me que conec bé allò de què parl. Es podrien escriure llibres de les barbaritats i de les ximpleries que s’arriben a sentir a les reunions dels patronats de les nostres institucions culturals.
Vagi per endavant que els patronats de les entitats públiques han de tenir una petita representació política, però tota vegada coberta aquesta, la resta és sobrant. La resta és un llast que anul·la les possibilitats d’augmentar qualitativament les actuacions i de promoure una vertadera i efectiva participació.
Canviar-ho és tan senzill com reformar els estatuts. I això, si hi ha voluntat, amb un parell mallorquí de setmanes, amb un parell de mesos a tot estirar, queda arreglat. Així les coses, si les formacions d’esquerres que governen les principals administracions creuen de veres en la participació, encara tenen temps de demostrar-ho deixant de copar els patronats dels equipaments culturals. Ja és ben hora.
