'Parole, parole, parole'

Som animals simbòlics, diuen. I els que ho diuen tenen doblement raó. Per l’animalitat intrínseca, que no ens acaba d’abandonar mai, i per la fascinació irrefrenable per sublimar el sentit purament recte de la rònega realitat.

Ja d’un bell principi, la inquieta humanitat no es va conformar amb la gran proesa antropològica de posar un nom a cada cosa, tot i que l’experiment col·lectiu resultava de per si una empresa gegantina. No satisfets d’anomenar totes les coses –primigènia forma de comprensió i possessió–, també les ornàrem amb prodigiosos fenòmens semàntics d’abast infinit: la sinonímia, la polisèmia, la flexió, la recursivitat...

I encara, sobre cada paraula hi férem niar un suplement semàntic a través dels sentits figurats, els usos metafòrics, les expressives personificacions, les connotacions subliminars, els matisos dialectals, els jocs de paraules...

La realitat va ser diligentment cartografiada pel llenguatge, i una i altre formaren la rica constel·lació harmònica, on les productives interaccions semàntiques desxifraven el món i en reflectien una bellesa fins i tot major que la de l’original. Ho anomenàrem 'literatura'.

No degué ser una mala època. Les coses tenien un nom i els noms designaven les coses. Les coses 'eren' i els noms 'significaven'. El sistema funcionava raonablement bé, a pesar de les lògiques servituds: 1. El significat i el valor de les paraules havia de ser permanentment consensuat per la comunitat (hi havia poc marge per a la dissidència semàntica) i 2. Les paraules depenien de la realitat, no viceversa. 

Les paraules servien per entendre’s i per explicar les coses amb més o menys precisió. Estaven al servei de la realitat i ajudaven a transformar-la. No era perfecte, però era agradable. I pràctic, clar. Ja es veia, però, que no podia durar.

La irrefrenable tendència a l’entropia ens va dur a cargolar el potencial semàntic de les paraules amb un nou experiment especialment temerari: alguns noms, a més de 'significar', podrien 'simbolitzar'. Així, algunes paraules ascendiren a una categoria superior –la dels 'símbols'– , on la rígida jerarquia entre la cosa i el nom que la designa es debilita, es difumina i, fins i tot, s’arriba a capgirar.

Una vegada superada la semàntica, emergeix el pensament màgic: les paraules ja no designen la realitat, sinó que la conjuren. És temps de notícies falses, realitats paral·leles... Ja no cal transformar la realitat, basta invocar-la. Infinitament més còmode. Canviar el món és tan cansat...

La cosa ve d’enrere. Ja en la dècada dels 40, Ernest Cassirer escrivia: “La paraula màgica té avui precedència sobre la paraula semàntica. S’encunyen paraules noves i les paraules velles s’utilitzen en un sentit nou, com a paraules màgiques, destinades a produir certs efectes”.

En boca de Cassirer, jueu prussià, es comprèn que la qüestió prengués tints dramàtics: “Els nous mites polítics no sorgeixen lliurement, no són fruits silvestres d’una imaginació exuberant. Són coses artificials, fabricades per artífexs molt experts i hàbils, i poden ser manufacturats en el mateix sentit i segons el mateix mètode que qualsevol arma moderna”. 

Ara per ara, la versió contemporània d’aquest llenguatge màgic té un plantejament més amateur i sol ser més atribuïble a l’estultícia –i a la indolència– que a una conspiració mínimament orquestrada, per a la qual farien falta dots organitzatives i, sobretot, bastantes hores de feina. Realment, no sembla probable.

Amateur o no, però, poca broma. Basta pensar en l’increïble assalt al Capitoli de Washington que, només unes hores abans, tothom hauria qualificat d’inversemblant. Just un any després, el Partit Republicà acaba de qualificar l’assalt de “discurs legítim”; ha acusat Liz Cheney i Adam Kinzinger de “perseguidors de ciutadans innocents” i ha definit Joe Biden com un “colpista” capaç de “posar un ganivet al coll de la democràcia”. I tan amples.

Per aquí també hem tornat poc curosos amb les paraules i ens hem lliurat als braços del fetitxisme semàntic sense gaire miraments. De vegades ho feim ingènuament amb tics una mica naïfs: pensar que el llenguatge es pot repastar unilateralment obviant el consens semàntic; deixar-nos abduir per debats nominalistes; confondre el Twitter amb el pensament, les ocurrències amb les idees i la publicitat amb l’argumentació; o pensar que el fet de torturar l’articulat d’una llei tindrà per si mateix propietats taumatúrgiques.

Tendim a exorcitzar la realitat en lloc de transformar-la i ens llançam al cap grans paraules, com si fossin el conjur d’una poció. Feim un tuit, un eslògan o una gracieta, i ja hem acabat les feines. I anam a jeure orgullosos de la nostra decisiva contribució a l’esdevenidor de la humanitat. La realitat, mentrestant, no dorm mai...

Nanda Ramon és professora