Parlar-ne
M’ha passat fa pocs dies i encara no sé ben bé com pair-ho: una de les meves millors amigues m’ha donat permís per parlar en públic, sempre que ho trobi necessari o quan no me’n pugui estar més, del seu excompany maltractador.
S’ha de dir així, amb totes les lletres: maltractador. Perquè hi ha violències que no es marquen a la pell, però sí dins les entranyes. Perquè hi ha maltractaments que són imperceptibles però presents com un repic al front i a les temples, i que no descansen mai. Perquè el gaslighting és una forma més de les que pot prendre el maltractament psicològic. Perquè obligar algú a tenir sexe sense entusiasme, sense consentiment, també és una falta de respecte i un abús. Perquè dir a la teva parella, amb qui tens una relació exclusiva, que si no et dona sexe n’aniràs a cercar a ca d’altri i que si s’ha pensat que ets una ONG és, ras i curt, de mal nascut. Ho certifiquen anys de teràpia i el testimoni empegueït dels amics (encara amics!) de l’agressor.
Era la fira del poble i queia un sol esclatant. Ens havíem posat al dia amb les amigues, havíem menjat més del que tocava i també havíem begut. Sense saber per què, algú va dir que el procés de creixement més gran que havia viscut havia estat assumir que havia patit abusos als nou anys per part d’un “amic” de la família. Copes baixes. Els cors freds. De sobte, per sorpresa, algú més pren la paraula. Diu: “jo també”. O “jo també, però d’aquesta altra manera”. Són dues més, les persones que decideixen deixar enrere la vergonya i alçar la veu. Fa vint-i-vuit anys que som amics i ha hagut de treure el tema algú de fora de la colla perquè parlem de la qüestió. I jo no puc dir “jo també”, per molta sort meva, però sí que call i pens “us respect, us estim, us escolt”.
Parlar de les violències a què hem estat sotmesos, sigui com a infants o com a adults, vol molta valentia. Això no significa que sigui una obligació. Al seu cèlebre assaig Teoria King Kong, traduït al català per Marina Espasa, Virginie Despentes denuncia la revictimització a què són sotmeses bona part de les persones que han patit violacions o abusos sexuals. Com la societat heteropatriarcal, davant una situació com aquesta, projecta l’estigma o la marca en qui ha patit la violència (i, per tant, li torna a exercir de manera simbòlica) i cerca totes les excuses possibles per justificar l’agressor. Davant això, prendre la paraula i dir les coses pel seu nom pot ser un gest profundament poderós. Reparador, en alguns casos, si és que es compta amb prou energia. Deixar que els i les supervivents s’expressin, fer-los saber que tenen una xarxa que els agombola, que els estima, que els donarà suport sigui quin sigui el dia que decideixin fer el pas, és el millor que podem fer els qui els tenim a prop.
Fa pocs dies una de les meves millors amigues m’ha donat permís per parlar-ne, de tot això, i fins ara no havia sabut què fer-ne, d’aquesta ràbia i alhora d’aquest estimar tan gros. He decidit començar per aquest article.
