Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsDe l’editorial a 'Revista de Catalunya' (Mèxic, I/II/III-1943) atribuït a Jaume Serra Húnter (Manresa, 1878 - Cuernava, Mèxic, 1943). Era llavors responsable de la més longeva publicació catalana d’alta cultura. Nou mesos després, Serra Húnter, filòsof i polític, moria a l’exili. Va ser rector de la UB (1931-1933), membre de l’IEC (1927-1943) i diputat per ERC (1932-1943).
Aviat farà tres anys que París i la major part de França foren ocupades pels alemanys. [...]. No feia encara quaranta-vuit hores que els nazis eren a París quan ja lliuraven la seu de la Fundació Ramon Llull al Consolat General de l’Estat Espanyol. Biblioteca, arxiu, col·lecció de pintures i escultures dels millors mestres catalans, mobiliari, van ésser apropiats pels agents de Franco. I, en veritat, no va succeir res que no fos suposat, des del moment que vam haver d’acceptar com un fet inexorable la caiguda de París. Per això, malgrat que la Fundació no va disposar dels mitjans necessaris per a traslladar al Migdia els elements de treball que havia reunit a París, els agents de Franco no li furtaren res que meresqués llurs cobejances... Ja imprès el número 99 de Revista de Catalunya, dedicat a Lluís Vives amb motiu del IV Centenari de la seva mort, va restar íntegre en mans de l’enemic. Mesos després, en la zona no ocupada, es reprenia la feina i era impresa la Grammaire Catalane de Mestre Fabra –publicada el desembre del 1941, sota el patronatge de la Société des Amis de la Fondation Ramon Llull– i s’enllestiren els Quaderns Catalans, Les Cahiers d’Oc, que hem deixat impresos a França. Mentrestant, al dolor de l’exili i, més encara, al de saber que la pàtria i els catalans estan presoners a Catalunya, s’afegia el gloriós martiri del president Companys, primer benefactor de la Fundació Ramon Llull, a la qual havia donat un incondicional i generós suport, reconeixent en la nostra institució la senyera de la cultura catalana i en la cultura catalana l’expressió inequívoca i l’acció invencible de l’ànima de Catalunya. [...] És així que rectors, consellers i amics de la Fundació ens donaren mandat de traslladar la seu a Amèrica i de reprendre-hi les tasques que els nostres enemics –el front únic dels països totalitaris i dels seus vassalls– volgueren ofegar. El complim amb el sentiment de no poder ésser-hi tots. [...] De no poder comptar amb fundadors, acadèmics, col·laboradors, protectors i benefactors reclosos en el sinistre camp de concentració que Hitler i els seus aliats han fet d’Europa. Revista de Catalunya, les vicissituds de la qual són les de Catalunya mateixa en el darrer quart de segle, reapareix ara a Mèxic. [...] Catalunya immortal estarà sempre present en les pàgines que encapçalem. [...] I perquè la nació catalana és l’obra política d’una cultura, en l’encreuament de camins entre l’Occident i l’Orient del Vell Món, la unió dels catalans i dels països de llengua catalana ha d’ésser primer feta en el conreu de les Lletres, Ciències i Arts, i basada en la lliure vocació de catalanitat. Vulguem, doncs, restar units per allò que ens uneix, per sobre d’allò que ens pot separar en aquest temps de prova. Siguem dignes, pel nostre exemple, dels nostres màrtirs i dels qui pateixen fam i set de justícia, dels qui lluiten per la nostra civilització, de la victòria dels quals depèn l’esdevenir de la pàtria. [...]
