Que la paret no tremoli quan es tanca la porta
BarcelonaEls diners no fan la felicitat, però certament obren opcions per aconseguir-la. I, en l'audiovisual, els diners no garanteixen l'èxit –ni asseguren el talent o el compromís– però sí que afermen el que en diem una factura, que no és res més que aportar una sensació instantània a l'espectador de qualitat cinematogràfica i versemblança. És a dir, que les parets no tremolin quan un personatge marxa de l'estança clavant un cop de porta, per entendre'ns.
Com que el sector cultural en català competeix amb una sèrie de desavantatges demogràfics i històrics, la importància del diner públic sempre ha estat important. I com que hi ha una gran atomització, durant massa anys es va apostar per repartir els recursos de la manera més ampla possible, per assegurar que tothom rebia una mica d'oxigen de la Generalitat. Al fer-ho, per això, es primava la quantitat a costa de sacrificar la capacitat de fer que uns pocs projectes cinematogràfics arribessin a públics amplis. Amb el temps, això s'ha anat corregint: l'Institut Català de les Empreses Culturals ha ampliat la dotació de subvencions per mantenir el suport a opera prima i propostes d'autor, però impulsant també films més ambiciosos comercialment. I em consta que ara vol fer un nou pas en aquest canvi de tendència.
On es notarà més serà a les sèries. Per primera vegada, les ficcions televisives hauran de comptar amb un pressupost mínim de 4 milions per sol·licitar una subvenció, xifra que ve a ser el doble que el que s'ha anat gastant TV3 de mitjana per temporada, els últims anys. Això permetrà acostar-se més a la factura de Movistar+, que, a títol orientatiu, ronda els 6 milions de ficció. (Són números rodons, òbviament amb variacions de l'un a l'altre, però que permeten visualitzar l'ordre de magnitud).
És una oportunitat d'or per marcar un salt qualitatiu i intentar col·locar l'audiovisual català de manera incipient en l'arena global. Per fer-ho, caldria trobar la feliç conjuntura de ser locals i globals alhora. És absurd lluitar amb un producte descontextualitzat, que simplement es limiti a copiar el que altres cinematografies més potents fan millor (o tenen per la mà). I marcar personalitat pròpia no és només qüestió de triar històries locals. També pots marcar-te una personalitat a través d'una determinada estètica, com saben bé els nòrdics i les seves sèries dominades pel blau glacial, o el colorisme i la definició del que ens arriba des de Corea, sigui un melodrama com Pachinko o una distopia com El joc del calamar. Ja que per fi tindrem els diners per intentar-ho, provem ara de trobar la veu, i el look, per a les sèries en català, que sovint anaven coixes d'escenes amb molts extres, o efectes especials, o exteriors espectaculars.
