La parella de filipins

Els diaris publiquen extractes d’aquesta biografia de l’emèrit, escrita per l’escriptora Laurence Debray, com ara aquest: “El monarca espanyol està acompanyat de quatre guardaespatlles que «li fan companyia» i l'ajuden a caminar. A més, una parella de filipins s'encarreguen de la casa”.

Se’ns revela, doncs, la nacionalitat de la parella (entens que parella matrimonial) dels que “s’encarreguen de la casa”. Són filipins. Cal dir que són filipins? ¿Se’ns faria saber, per exemple, que són francesos, americans, danesos? Probablement no, perquè aquestes nacionalitats no van de cap manera associades al servei domèstic. ¿Se’ns diria, per exemple, que són gambians? Potser sí. ¿Que són colombians, mexicans? Diria que sí.

Quan hom és progressista i té minyona en diu “la senyora que ens ajuda”. Però qui sap si en privat fa servir l’expressió despectiva genèrica: “La filipina” o “la fili”. De vegades per criticar algú molt ric hom fa servir també aquesta expressió de manera interposada, per, d’alguna manera, vexar-lo a ell. “Oh, és que aquest, quan arriba a casa, ja té la filipina que li para taula”. Una vegada vaig anar a un convent de monges que ajudava gent de possibles a buscar minyona. Les minyones eren dones vingudes de molts països pobres. Les illes Filipines, també. Aquesta gent de possibles comentava la vàlua de les possibles treballadores, segons la nacionalitat. “És que les colombianes són més gandules”, deia algú. “Les filipines van molt bé”, deia algú altre. Aquest fet, el fet de parlar de la vàlua treballadora segons l’origen, em va semblar gairebé esclavista.

Sé molt bé que netejar una casa aliena no té per què ser més humiliant o menys cansat i esclau que vendre pisos, fer de teleoperador, caixer, porter, escombriaire, sabater, tertulià, netejabotes, cambrer o massatgista. Ser els masovers de l’emèrit segur que no està malament. Però no puc evitar que llegir “una parella de filipins” em sàpiga greu. De la nacionalitat dels guardaespatlles no en sabem res.