Les paraules

Cada vegada costa més trobar espais per a la paraula reposada, per a la reflexió sense presses, però encara hi ha reductes, espais per a la resistència

És fascinant que, en ple segle vint-i-u, les paraules que fan frases i que fan paràgrafs i que fan seccions i que al final formen discursos, encara es facin servir i tinguin el seu paper rellevant en l’organització de la societat. Vivim en un temps en què quan van doblar la capacitat dels tuits, semblava que venia l’apocalipsi i que sucumbiríem ofegats per un allau de verbositat. Cada vegada costa més trobar espais per a la paraula reposada, per a la reflexió sense presses. Si un missatge el pots expressar en tres paraules, que no ho facis amb cinc i, sobretot, que no ho provis amb més de deu. Però encara hi ha reductes, espais per a la resistència. Que els candidats a cap de Govern hagin passat hora i mitja (intentant) explicar-se és una bona notícia. Una altra cosa és que la parròquia –les set, vull dir– hagin tingut el temps i la paciència d’escoltar amb l’atenció que es mereixerien els discursos programàtics, i que ens conformem amb la destil·lació del missatge, sense tenir en compte ni el to, ni el ritme, ni la prosòdia. De vegades tinc la sensació que ni que es reencarnessin avui Demòstenes, o Ciceró, o Vicent Ferrer, o Lincoln, o Churchill no tindrien el més mínim èxit. Serien titllats de ploms, de pesats, de retòrics (en el pitjor sentit de la paraula). És cert que els discursos d’avui són més aviat plans, sense estridències, d’un aire com d’auxiliar administratiu, concebuts per no molestar i vèncer pels punts i per incompareixença o avorriment del contrari que no pas per KO. Però mentre quedin les paraules, encara hi ha (algunes) esperances.

EDICIÓ PAPER 16/11/2019

Consultar aquesta edició en PDF