28/03/2021

La paperera de la història

2 min

Un avantatge cert que tindria la independència és que cal suposar que desapareixeria la retòrica embafadora que ha generat el Procés, i que ara com ara -per dir-ho com ells ho diuen- ha vingut per quedar-se. Una altra conseqüència no menyspreable seria que, aleshores, ERC podria fer de centreesquerra, Junts per Catalunya de centredreta i la CUP de centreesquerra reformista -que és el que són cadascun d’aquests partits-, i prou, i no haurien d’arribar a grans acords per anar tots a l’una, quan per definició no estan fets per anar plegats, sinó per competir i barallar-se -democràticament, s’entén.

A Junts per Catalunya repeteixen -Elsa Artadi, Albert Batet- que no són de dretes ni d’esquerres, fórmula que vol dir que un és de dretes. La dreta, a Catalunya i arreu, sol tenir una concepció patrimonial del poder: consideren que el més desitjable, i fins i tot natural, és que siguin ells qui manen, i quan això no passa, ho viuen malament. Des del seu punt de vista, que no siguin ells qui manen és, en el millor dels casos, un error, i en el pitjor, una usurpació. Per això, acostumen a menystenir aquells que gosen posar-se en el “seu” lloc, i això és el que està passant amb la investidura de Pere Aragonès -tot i que Aragonès representa el centreesquerra que es pot entendre millor amb el centredreta-. No direm que arribi a ser una “humiliació”, com melodramàticament va denunciar Jéssica Albiach dels comuns, però sí que els convergents, o postconvergents, es faran pregar. Per a ells, deixar la presidència en mans d’un d’ERC és un granot difícil d’empassar.

Una altra virtualitat de la independència és que els partits polítics catalans deixarien de construir invents per compensar la seva falta de poder real, com ara el Consell per la República. Són coses que es fan responent a una conjuntura o altra, però que després només serveixen perquè Junts i ERC, ERC i Junts, se les tirin pel cap en la seva particular lluita per l’hegemonia. Passar d’un president vicari com Torra, que voluntàriament supeditava la seva actuació política a la tutela del Consell, a un altre president que vulgui reservar-se l’exercici de l’autoritat, comporta també una diferència substantiva.

Pel que fa a l’esquerra, allò que la caracteritza -a Catalunya i arreu- és la seva capacitat infinita per trencar-se, fragmentar-se i desfer-se. Els comuns han quedat doblement fora de la formació del Govern (perquè n’han estat exclosos i perquè ells mateixos se n’han exclòs), la qual cosa tornarem a dir que és un doble error. La CUP ha introduït la clàusula de la moció de confiança, que suggereix una idea tàcita segons la qual les legislatures s’han escurçat dels quatre anys a la meitat. I el PSC no és que s’entengui bé amb el centredreta, sinó que és el centredreta ell mateix. Pere Aragonès no serà enviat a la paperera de la història, diu Albert Batet amb condescendència. Però una altra legislatura improductiva, com l’anterior, o -per descomptat- una repetició electoral, podria enviar-hi no tan sols el presidenciable d’ERC, sinó també tota una fornada de dirigents.