La pandèmia i després
Fa un any se’ns va tancar a casa per decret llei i ho vam assumir disciplinadament. Hem viscut en una mena de realitat paral·lela en què la nostra vida quotidiana no depenia de nosaltres sinó dels límits que marcaven les autoritats, amb un nivell d’intromissió insòlit en societats liberals. El virus ha causat desenes de milers de morts. I, com si portéssim una voluminosa motxilla a l’esquena, tot s’ha fet més difícil, més pesant. Els estats d’ànim transmeten una sensació latent d’esgotament i depressió.
Canviaran les nostres societats? En l’aspecte positiu, hem pres consciència de la vulnerabilitat de la nostra condició contrarestant les fantasies prepotents que pretenien que les pròtesis tecnològiques ens convertirien en superhomes. La pandèmia ens ha recordat que som un animal més d’un planeta que emmalalteix. I això ens hauria de preparar millor per afrontar el gran repte: el canvi climàtic i la degradació ecològica. A més, s’ha entès la importància d’un sistema sanitari eficient. Hauria de quedar prohibit que torni a ser víctima de retallades massives.
En un any ja s’han creat alguns hàbits. El teletreball i els intercanvis online continuaran, malgrat que l’eufòria inicial ha decaigut perquè l’home és un ésser relacional acostumat al contacte directe i segurament li falta alguna generació per mutar a la pantalla. Es tornarà a viatjar, la curiositat-motor de l’espècie humana- farà que el turisme i l’aventura tornin, però en canvi el viatge professional és probable que es faci més selectiu. I evidentment l’experiència -entesa com a encontre amb els altres- tornarà amb tota la seva força, llevat que volguéssim despintar-nos a nosaltres mateixos. I podríem continuar amb la llista de les adaptacions, però el món no ha canviat tant: les forces guanyadores de la pandèmia han estat les grans companyies d’àmbit mundial que ja marcaven el pas de la globalització accelerada, i alguns estats autoritaris com la Xina, que han guanyat reputació per la seva presumpta eficiència. El dia després, les relacions de forces no seran tan diferents del dia abans. I desgraciadament n’haurà sortit beneficiat l’etern autoritarisme identitari, constructor de culpables sobre els quals carregar les nostres desgràcies, que vol confondre llibertat i comunitat oblidant que són els ciutadans els que són lliures o no.
