Pandèmia, burocràcia, ineptitud

A mitjans de l’any passat, quan tot just estàvem sortint del primer estat d’alarma, del confinament domiciliari, en definitiva de la inicial fase àlgida de la pandèmia, l’administració espanyola va elaborar un “formulario de control sanitario para personas que viajan a España por vía aérea”, un paper de tipografia diminuta i interpretació complexa que havien d’omplir tots aquells –independentment de la seva nacionalitat– que arribessin a un aeroport sota sobirania espanyola. La pretesa finalitat del document era que, si algun passatger de determinat vol resultava positiu per covid després de la seva arribada, fos possible rastrejar i advertir els seus companys de cabina de possibles contagis. Aparentment, les persones que entressin a Espanya en bus, tren o vehicle privat o bé eren immunes al coronavirus, o el seu estat de salut no mereixia la més mínima atenció per part de les autoritats.

Quinze mesos després, a primers d’octubre del 2021, aquell document (que ara es pot convertir en un codi QR) segueix essent de presentació obligatòria. Però allò que em sembla remarcable és que es tracta exactament del mateix formulari; en més d’un any, l’exèrcit de funcionaris en nòmina del ministeri de Sanitat no ha estat capaç d’actualitzar-lo, d’adaptar-lo ni una mica a una realitat pandèmica força diferent de la que hi havia a finals de la primavera del 2020.

Vull dir, per exemple, que la primera pregunta de contingut sanitari demana: “Ha tenido contacto con un caso confirmado de enfermedad por nuevo coronavirus (covid-19) en los últimos 14 días?”. ¿“Nuevo coronavirus”, quan fa un any i mig que no parlem de res més? Una altra qüestió que el paper planteja és: “¿Ha visitado algún mercado de animales vivos en los últimos 14 días?”. És a dir, la visió de la malaltia que aquest document oficial dibuixa és la de les primeres setmanes de l’explosió pandèmica, la del virus xinès, el mercat d’animals vius de Wuhan, la indefensió terapèutica davant els estralls del virus i –sobretot– l’absència absoluta de vacunes. ¿Es pot entendre que, quan el 75% de la població de Catalunya i d’Espanya ja està vacunada, aquest formulario no faci la més mínima referència a la vacunació i estigui completament deslligat del passaport covid aprovat per la UE, com si no existís? ¿És normal que et demanin set o vuit  dades sobre domicilis, allotjaments, telèfons i mails, i no els interessi si estàs vacunat amb la pauta completa, o si has passat la malaltia i quan?

A sobre, la gestió d’aquest paper un cop arribes a l’aeroport del Prat –suposo que també als altres– és decididament tercermundista. A banda dels incomptables problemes lingüístics que sorgeixen a cada moment, l’altre dia l’empleat que entomava els passatgers tot just sortits de l’avió els anava dient que, al capdamunt de la fulla, hi havien d’afegir... la data de naixement. I bé, si aquesta dada és ara rellevant, ¿no podien haver refet el formulari per tal d’afegir-l’hi? 

Tot seguit, persones que abans de la pandèmia revisaven equipatges de mà ara fan un cop d’ull de dos segons a un paper la lectura atenta del qual demanaria deu minuts –i la verificació mitja hora com a mínim– i apilen els papers en unes cubetes que només poden estar destinades a la brossa, perquè el processament informàtic de totes aquelles dades exigiria uns mitjans tant humans com tècnics inabastables. Per últim, unes altres persones et demanen el PassCovid i un document d’identitat, que és l’única cosa assenyada, pertinent i útil en tota aquesta comèdia burocràtica de típic estil espanyol: fer veure que fas, acumular els requisits formals i la demanda de papers sense cap profit per a la societat, excepte per als que s’hi guanyen –malament– la vida.

Però, ja que parlo d’aeroports i documents oficials, permetin-me que els faci partícips del meu darrer descobriment en aquesta apassionant matèria: el nou model, o disseny, del Documento Nacional de Identidad. En el seu anvers, el flamant DNI llueix en dos llocs diferents els colors de la bandera monàrquica espanyola, a banda de l’impactant encapçalament “Reino de España”, no sé si en una picada d’ullet cap a Dubai i a l’emèrit que hi resideix. En el revers –i això tal vegada és una novetat a escala mundial– hi figura el mapa d’Espanya. Com que no crec que cap autoritat hagi confós el DNI amb un atles ni amb un llibre de geografia, i puix que el mapa és massa petit per tenir una utilitat pràctica, aquesta només pot ser simbòlica: sospito que es tracta de subratllar visualment la unitat geològica, tel·lúrica, eterna i infracturable d’Espanya: vist que ara el mapa ja no està penjat, com antany, a les parets de totes les aules escolars de l’Estat, almenys que els ciutadans l’hagin de dur a la butxaca i veure’l quan ensenyin el DNI, tant si els agrada com si no.

Segurament, aquesta exhibició de patriotisme plastificat és més un símptoma d’inseguretat que un senyal de fortalesa.