Panades, turisme, sobirania

Més enllà de les creences de cadascú, i un any després de la declaració de l’estat d’alarma, el covid ens imposa penitència. Temps que deixam de fer coses que ens agradaria fer, de compartir amb altres, de llegir, de gaudir de la cultura o d’anar de viatge, coses per cert que una part important de la població tampoc no podia gaudir abans de la pandèmia, aquella part de la població que ja feia penitència de la mà del nostre particular model de capitalisme salvatge. Els nostres privilegis, sovint imperceptibles, no ens permeten veure que ja abans de tot això gairebé la meitat dels illencs tenien dificultats per arribar a finals de mes, i no es podien permetre passar una setmana de vacances fora de casa. Paradoxes de la potència mundial del turisme que som. Ja veurem quan surtin les dades estadístiques de 2020, i de 2021 que ara per ara només pot empitjorar en termes estructurals.

Ens emprenya el titubeig dels governants sobre les restriccions, amb decisions que es prenen unes vegades en funció de l’evolució de les dades epidemiològiques, unes altres prioritzant l’economia, en una mar de contradiccions, com vaig exposar al meu anterior article. No obstant això, fins a quin punt tenim control (democràtic i de proximitat) sobre les decisions que es prenen?

Comencem per la polèmica sobre si els residents no es poden ajuntar a fer les panades però els guiris sí que poden venir (si els deixen). En aquest cas, el paper del govern autonòmic és, més enllà de declaracions grandiloqüents, testimonial. Els aeroports, la nostra principal porta de connexió amb el món, fonamental tant per l’economia com per a la mobilitat també dels propis residents a un territori insularitzat com som, depèn –tot i el que diu el nostre constitucionalíssim Estatut d’Autonomia– únicament i exclusivament del Sr. Ábalos, el ministre enemic del descompte de resident. I les mesures de control que no es compleixen del Sr. Marlaska, ministre de l’Interior.

Però si us hi fixau, aquests darrers dies hem estat més pendents de la cancellera Merkel que de Moncloa, atès que més enllà de l’apertura o no dels aeroports espanyols, les decisions dels anomenats “mercats emissors” també tenen un impacte directe en la nostra economia. La fallida de Thomas Cook o el rescat de TUI deixen en evidència no sols la poca solidesa d’actors clau de la indústria turística que tant ens condiciona, sinó la nostra poca visió per crear instruments públics que intervinguin directament sobre aquests mercats emissors, sense haver de dependre d’intermediaris que a més són rescatats amb diners públics.

Una altra qüestió sagnant per als illencs i que també és a les mans del Sr. Ábalos és l’habitatge. Tant ell com la premiada ministra de doctrina econòmica neoliberal es neguen a regular els preus del mercat de lloguer, perquè l’habitatge “és un dret però també un bé de mercat”. Idò que els ho contin als centenars de famílies desnonades cada any, fins i tot el 2020, com bé recordava aquest diari el passat cap de setmana. Desnonaments que es fan efectius per l’arbitrarietat d’una “justícia” que no fa tanta via quan es tracta de resoldre conflictes laborals que afecten milers de treballadors i treballadores; i per la manca d’escrúpols d’una banca premiada amb diners públics i en el cas de la fusió de Bankia i CaixaBank, esdevinguda gairebé monopoli. Tampoc no tenim per certs instruments propis per intervenir la realitat financera, però és obvi que qui pren les decisions sobre les fusions bancàries no té en compte tampoc la realitat illenca.

I què hi ha de les vacunes? Perquè si el ritme de vacunació és tan baix, és perquè els governs permeten a les farmacèutiques fer-ho, autoritzant patents de vaccins finançats amb molts milers de milions d’euros públics però deixant en mans privades la seva producció i distribució. On és la sobirania dels estats, o de la UE? On hi ha un sol instrument de governança multilateral, tan necessari per fer front de forma coordinada a una pandèmia que és global i garanteixi la vacunació als països empobrits perquè no es generin noves variants que ens facin tornar a la casella de partida?

Si se sacrifica la temporada turística d’enguany serà per la manca de sobirania: aquí s’imposen restriccions que sembla que no comptin per als turistes alemanys perquè altres decideixen per nosaltres, amb incertes conseqüències. Amb l’habitatge i les vacunes, tres quarts del mateix: la prioritat no és el bé comú. Calen espais de sobirania compartida amb altres instàncies que mirin pel bé comú, però sobretot costa d’entendre que des d’aquí i en l’exercici de la sobirania possible no es despleguin totes les eines públiques necessàries per reduir la dependència de tants factors externs. Quan el tacticisme la improvisació demostrin la seva ineficàcia, ja serà tard.

David Abril és professor de la UIB