14/05/2021

Palestina, terra ferida

2 min

És unànime en la premsa internacional que l'escalada de violència entre palestins i israelians s'ha de qualificar com la major dels darrers set anys. En la matinada d'aquest divendres Israel va iniciar una operació terrestre en la Franja de Gaza, de manera que diverses de les tropes disparen contra l'empobrit enclavament palestí. I encara que l'exèrcit israelià sempre ha afirmat que apunta contra objectius específics militars, molts de civils, nins i ciutadans innocents, són ferits pel foc. Una altra vegada, David contra Goliat però amb la diferència que ara David són nins i civils àrabs.

És necessari recordar que el polvorí palestí-israelià és una de les conseqüències i herències enverinades que ens va traspassar el segle denou. El més probable és que, aquest conflicte el traspassarem nosaltres també a les generacions futures. Perquè lluitar per la terra sagrada continua fent perdre la raó a tots aquells fanàtics que veuen més sagrat un grapat de terra que vides humanes.

La llavor del mal que corre per la zona va ser sembrada oficialment el 1947, quan l'Assemblea General de les Nacions Unides va aprovar la resolució 181 en la qual proposava dividir la terra de palestina en dos estats: un jueu i un altre àrab. Proposar, en aquell context històric, no era més que legitimar, de forma encoberta, les ànsies sionistes sobre aquell territori conegut com a Terra d'Israel. Gràcies a aquella proposta, el 14 de maig del 1948 va tenir lloc la declaració de la independència d'Israel, i així el moviment sionista per fi es va apoderar la Terra Santa. D'altra banda, la conseqüència d'aquesta resolució va ser també l'explosió d'un conflicte que arriba fins als nostres dies, en el qual la lògica és regar aquella Terra Santa amb més sang humana dels dos bàndols. Des de llavors, els germans Caín i Abel segueixen la seva particular carrera d'autoanihilació.

La història serveix per a recordar i mai oblidar que els actes d'avui tindran conseqüència demà. Les escalades de violència han estat sempre el més anhelat pels responsables polítics dels dos bàndols. Van ser ells els que van instaurar aquesta comunicació violenta que trunca vides. Golda Meir, més coneguda com La dama de ferro va dir que “quan els àrabs estimin als seus fills, més del que ens odien a nosaltres, llavors tindrem pau”. Però va obviar que la maquinària despietada del sionisme no cessava de regar la Terra Santa amb sang àrab. Va obviar que l'exèrcit israelià des de la seva creació no cessava de matar els fills dels àrabs, els ancians dels àrabs i les mares dels àrabs.

Yasir Arafat, per la seva banda, en el seu primer discurs en l’ONU el 1974 va dir “duc en una mà la branca d'olivera i en l'altra l'arma dels quals lluiten per la llibertat. No permeteu que deixi caure l'olivera”. Des de llavors, la branca d'olivera, símbol de la pau no va cessar de sagnar.

Que la terra sigui lleu per a tots els innocents, nins, dones i homes, i que la injustícia no ens sigui indiferent.

Filòloga
stats