Em confés capaç de creure'm els nombres que parlen de creixement econòmic, d'increment dels afiliats a la Seguretat Social, d'astronòmiques xifres de visitants i d'altres que configuren un discurs optimista de millora i superació de la crisi. Me'ls crec. Cert que també n'hi ha que esmicolen fins al detall cadascun dels guarismes, i descobreixen disfuncions com precarietat, temporalitat i inseguretat en el món laboral. Però, quan alç els ulls de les estadístiques, el paisatge que m'envolta és pitjor: la misèria no s'encabeix en les estadístiques i s'escampa més enllà dels eufemismes com dificultats o limitacions. Trob coes de conciutadans nostres que esperen, carro de la compra pel davant, la caritat d'organitzacions que apedacen la misèria amb la solidaritat de molts, i no sé si és demagògia plantejar que amb menys rècords es vivia millor. No ho sé, perquè viure millor és un concepte que pot ser titllat de subjectiu. Ho accept, però la meva subjectivitat no recorda més coes per alimentar-se que les que eren fresques en la memòria de pares i padrins, tot just superada la postguerra miserable (en tots els sentits). De fet, no ha estat fins entrat el segle XXI, el dels rècords i la tecnologia miraculosa, que jo he vist aquestes coes de subsistència al meu país. Fins al moment, la dreta orgullosa del franquisme –la dreta, a seques– parlava de coes i racionaments com estadis superats de la nostra història que, segons ella, esdevingueren propis de règims comunistes i assimilats. Ara, en el nostre paisatge urbà, conviuen aquestes mostres de fracàs social amb la saturació de visitants que giren les seves càmeres cap a altres paisatges; i a recordar això, li diuen demagògia.
