Podria ser que, quan ens hem avesat a creure’ns un país, en realitat no tenguem ni els plànols del que voldríem que fos el país. Habitualment ens referim –servidor el primer– al país com si l’haguéssim assumit naturalment, després de totes les constatacions pertinents. La veritat és que ni tan sols consideram necessari preguntar-nos quin requisits reunim per ser realment allò que pensam que som. I potser ho hem assumit per pura mimesi, perquè els veïnats del nord-oest es diuen país i ho són. Però aquest supòsit és massa pessimista i l’hauríem de descartar terapèuticament.
Em deia un amic filòsof –no és menester ser-ho per veure-ho així– que la primera condició per ser un país és tenir un gran somni col·lectiu que il·lumini la vida de la majoria d’un poble. Com és natural, a mesura que el somni es desenvolupa i assoleix perfils més definits, sorgiran distintes formes de viure’l, però el somni ha de restar intacte. Perquè el somni es pugui formar a l’esperit d’un poble hi ha d’haver un moment fundacional, la formulació inicial per un grup de persones. No sempre serà possible, en part o en la seva totalitat, però els somnis impossibles poden ajudar la gent a transitar etapes amargues de la història i a mantenir la capacitat de somniar.
Quines persones formen, avui, aquest grup capaç d’assenyalar una meta de futur perquè la societat obri camins per arribar-hi? Sabem que l’aventura turística, que ens ha menat a l’actual estat de caos i descontentament generalitzat –i que ens acosta cada dia més a la pobresa– tengué un moment fundacional, la publicació dels articles en els quals Miquel dels Sants Oliver imaginava el turisme com eina de regeneració i pont vers la modernitat. Altres personatges contemporanis d’Oliver –'Los insensatos'– desenvoluparen el somni, el dotaren de sentit pràctic.
Ja hem perdut la capacitat de somniar? Podem esbossar l’esperança d’un moment fundacional que assenyali una meta, un somni compartit per les persones illenques de bona voluntat i que ens convidi a emprendre la marxa, a esmerçar-hi braços i enteniment? Una marxa dificilíssima, perquè s’haurien de desmuntar estructures d’entre les més assentades al territori; una marxa llarguíssima i accidentada, que finalment ens permeti reconèixer Miquel dels Sants Oliver com un pare fundador del nou país.
