Fa alguns anys que es va introduir a l’inventari de temes relacionats amb el turisme (el rei dels quals deu ser el de turisme i cultura, mira tu) l’encantador avantatge que tenia la nostra comunitat: sense haver de bastir grans estructures ni pesades infraestructures dedicades a l’exportació, podia esdevenir una comunitat exportadora de primer nivell, ja que els compradors estrangers dels productes exportables venien aquí. Què més voleu? No era menester enviar-los res, no cal noliejar vaixells ni avions per omplir les llars britàniques o alemanyes de productes del nostre país. Era una visió com tantes altres flors d’un dia: amb alguna cosa aprofitable però fatalment desaprofitada per mor de la manca general d’energia del nostre país per a tot allò que no sigui hoteleria i corrupció, amb la construcció com a corol·lari d’una economia insostenible.
També algú va pensar en la conveniència que les institucions illenques, sobretot el govern de la comunitat, fes arribar als turistes una salutació del president, amb una breu explicació del que és aquest petit país insular, la seva història, cultura, economia. Seria com exportar coneixement i memòria del país. Aquesta iniciativa tampoc no va ser emparada adequadament i quedà com una pura anècdota, no per a l’oblit, que seria la primera opció, sinó com a brevíssim testimoni d’inoperància general. Tenim turisme, el turisme ens passa per damunt, engreixa algunes fortunes i deixa els roïssos de la supervivència més austera. També deixa clapes d’indigència creixent. I a això es redueix aquesta edat d’or de Balears & Pitiüses.
Cap d’aquestes bones intencions no pot arribar a port si primer no som capaços de fer un país. Podem definir el país de moltes maneres, però també podríem dir que es té un país quan l’esforç de cadascú se suma als esforços de tots. La gent de la cultura, posem per cas, i ja que en principi tendim a considerar-la la més sensible en aquestes qüestions, no tenc la impressió que se senti part d’alguna cosa que no sigui la supervivència o la carrera de cadascú. I quina llàstima, perquè una societat realment culta exporta cultura sense gairebé ni adonar-se’n: sí que se n’adonen, però, els seus visitants. Deixant de banda el pes econòmic de la cultura, del qual es parla molt aquí, on és tan flac, que el país ingressi en lloc privilegiat a la memòria dels visitants seria el més gran tresor obtingut gràcies a l’exportació. Però ja sabem que això és xerrar per xerrar i que, com diu un personatge de 'El dia del judici' (Salvatore Satta) referint-se a la seva dona, som al món perquè hi ha lloc. Per ara, perquè s’acabarà més aviat del que feim comptes.
