29/10/2022

El país del PP

3 min
El país del PP

Espanya, aquest estat de dret plenament homologable, que intenta donar-nos lliçons de respecte al marc legal i als principis democràtics, continuarà una temporada més –i ves a saber fins quan– amb el poder judicial segrestat per la dreta política, contravenint la seva pròpia Constitució i els advertiments formulats directament per la Comissió Europea, que fa poques setmanes va demanar la renovació urgent del CGPJ. Fins i tot el president del màxim òrgan judicial va dimitir del seu càrrec perquè després de quatre anys d’okupar-lo ja no li quedava més vergonya. (Estem parlant de Carlos Lesmes, ex alt càrrec dels governs d’Aznar, partidari de controlar els jutges “con el palo y la zanahoria ”, i que en un acte davant del rei va proclamar que la unitat d’Espanya és “fuente de derecho ”.) La justícia continua controlada per una majoria de l’època Rajoy, cosa que explica, entre moltes altres coses, el nyap de la sentència del Procés i l’admissió a tràmit del recurs contra els indults, presentat davant del Tribunal Suprem per PP, Vox i Cs.

L’arribada de Feijóo havia fet preveure un gir dels populars cap a la moderació, tant pel tarannà del personatge com per la seva condició de baró perifèric. Però ha quedat demostrat que ni Feijóo és prou fort per controlar el PP, ni el PP és prou fort per controlar el seu propi entorn, que és ample, tentacular i ferotge. Dijous, quan l’acord per renovar la judicatura semblava a punt, El Mundo va obrir la seva portada amb una mena de profecia autocomplerta: “El PP tem la reacció de la dreta política, judicial i mediàtica”. El temor era real i la portada el va incrementar. Feijóo, després de parlar amb Ayuso, a qui ningú del PP gosa contradir, va fer marxa enrere, en aquest cas excusant-se en la voluntat del PSOE de pactar amb ERC la reforma del delicte de sedició. Tornem a la casella de sortida: el Procés ha acabat, però Catalunya continua aquí.

La sedició és un tipus penal que data del segle XIX –el segle espanyol dels pronunciamientos militars– i que a Europa només s’entén com a delicte si s’expressa de forma violenta. Això explica els fracassos de Llarena amb les peticions d’extradició, i vaticina la probable rebregada de la sentència del Procés al Tribunal Europeu de Drets Humans. És justament la por a aquesta bufetada legal i política el que ha animat Sánchez a reformar el tronadíssim Codi Penal espanyol, tal com li ha plantejat el govern d’ERC a través de la taula de diàleg, que teòricament ho hauria de sancionar abans d’acabar l’any. Aquesta reforma, coneguda com a via Asens, perquè l’actual portaveu parlamentari d’Unides Podem en va ser el principal avalador, queda lluny de l’amnistia que reclama l’independentisme, però és un pas important cap a la desjudicialització. I ni tan sols el PP s’hi podria oposar, perquè el govern espanyol en té prou amb la majoria absoluta del Congrés.

El PP intenta ara vetar aquesta mesura a través del poder judicial, com ha fet sempre. Ja sé que els catalans no estem per donar lliçons, però és evident que Espanya té un problema enorme, estructural: el seu sistema polític es fonamenta en dos grans partits, i un d’ells, cridat a governar tard o d’hora, fortament implantat a tot el territori (tret de Catalunya i Euskadi), se situa molt a la dreta dels partits populars europeus i, a més, defensa, amb notable èxit, la idea d’una Espanya uniforme i rància que sedueix una part del PSOE i n’acomplexa la resta. La fortalesa del PP, aquesta dreta de matriu franquista, és el que singularitza i degrada la democràcia espanyola, així com la seva irrellevància a Catalunya és una conseqüència del nostre fet diferencial. I això explica per què dins d’Espanya els catalans rebem el tracte d’una anomalia que cal corregir o, en el pitjor dels casos, mantenir sota control.

stats