OPINIÓ

Un país aproximat

Sona el despertador però ja fa estona que no dorm. L’aire condicionat del local de la planta baixa fa un renou inhumà. Arribaren a posar-hi una denúncia, recorda. Fins i tot guanyaren el judici, anys i doblers més tard. Ningú, però, va executar la sentència ni s’ha fet cap altra inspecció. El renou, infatigable, persisteix.

De camí cap a la feina esquiva una brigada de neteja. Passegen un artefacte infernal que només aconsegueix fer renou i alçar brutor. Enderiat, arriba a l’oficina, on entren “aproximadament” a les vuit, encara que no seria fàcil de demostrar.

Comença a remenar els expedients del dia. En tria un que l’any passat era molt urgent. La sotsdirectora del departament hi duia molt d’interès fins que va haver de dimitir per una polèmica a Twitter. Fa setmanes que n’esperen la substitució, però estan pendents d’un procés participatiu abans de prendre cap decisió. Per ventura, pensa, ja no és tan urgent.

Ho intenta amb un altre que també semblava molt important i que ha estat enrocat des de Pasqua. Depèn de sis departaments diferents i es va anar aturant per la concatenació dels períodes de vacances dels tècnics de cada àrea. La polèmica mediàtica que el va provocar ja està esmorteïda. El seu cap li aconsella dedicar-se a causes més urgents.

Fatigat, treu de l’arxivador uns quants expedients de contractes menors que s’han hagut de revisar diverses vegades per successius canvis de normativa. Ara, la nova llei de contractació els fa inviables en menys de cinc o sis mesos, i el pressupost està a punt d’expirar. Ja no té sentit que s’hi posi avui. Hi aferra un post-it: “Començament d’any”. Recorda, inquiet, que el pressupost no estarà operatiu fins a mitjan març. No pot evitar un accés de misantropia. Sort que ja és hora de berenar.

A la cafeteria li diuen que “encara” no han arribat els croissants i que el pa “ja” s’ha acabat. Desconcertat, demana un cafè i seu amb els companys. El gerent ve de visitar un cunyat en llista d’espera per una operació de pròstata. L’al·lota nova de la segona planta ve de cercar un títol que necessita per a les oposicions i li han dit que en tenia per dos o tres anys. “Abans no estaven tant”, ha protestat. Pacientment li han explicat: “Sí, és que abans els enviàvem a Madrid, però ara els feim aquí”. La conversa els escalfa i els desanima. Tant, que decideixen demanar un altre cafè. “Total, no ens en faran hereus”, diu algú.

La resta del matí s’escola entre reunions improductives i gestions infructuoses als webs corporatius. Els formularis no funcionen, són incoherents o l’atrapen en un bucle. Intenta resoldre-ho telefònicament. Un laberint de musiquetes i missatges enllaunats el condueixen mitja hora més tard a un becari que, indulgent, li aconsella fer el tràmit a través del web. Hi renuncia.

Torna prest a casa perquè intueix un horabaixa dens. A les quatre espera el pintor de l’assegurança que ha de reparar els desperfectes d’una inundació de fa dos mesos. Ni arriba ni es disculpa. Quan hi telefona li diuen que ho miraran. Insisteix. “No nos llame, ya le avisaremos”, el tallen –ara sí– molt eficients.

Ja arriba tard a la dentista on fa tres setmanes no el pogueren atendre perquè una avaria els tenia sense aigua corrent. Comprensiu, va acceptar cita per a un altre dia. En arribar el miren sorpresos: “A vostè tampoc l’han avisat? Continuam sense aigua. Sí, un desastre. No, ni idea de quan se solucionarà. No, no depèn de nosaltres, ara està informatitzat. Vol una altra cita? No, no la hi puc donar jo. El servei de cites també està subcontractat”.

Cansadíssim, corr cap a la bugaderia abans que no tanquin. Hi arriba 'in extremis'. No troben el seu encàrrec. “M’havien dit avui”, diu tímidament. Ella se’n fa càrrec, molt empàtica: “Si ja ho veig, però no està fet. És que ho havia de mester?”. No exactament, però he vengut a posta, pensa secretament. “No passa res. Ja tornaré”, diu finalment.

Al pàrquing on té el cotxe fa calor i només funciona el caixer de la tercera planta. Hi ha una coa llarguíssima perquè no s’hi pot pagar amb targeta i tothom ha de rebostejar moneda a moneda. Defalleix. Les cames li fan figa.

Arribat a casa, se’n va a jeure sense sopar. A la plaça hi ha l’ambient habitual. Sent clàxons, pilotades, música i crits. En un moment de debilitat, enyora la remor monòtona de l’aire condicionat de baix. Recorda haver llegit que està prohibit fer renou a partir de les 12 de la nit. Deu ser una aproximació, es diu a si mateix.

Etiquetes

EDICIÓ PAPER 18/11/2018

Consultar aquesta edició en PDF