Dels llibres que va escriure Joan Bonet, segurament el que perviurà més temps –quan la societat mallorquina sigui suficientment culta com per mantenir viu el seu patrimoni cultural- és 'Els nins', que li publicà l’editorial Moll. Crec que és un dels títols que les institucions haurien d’haver ajudat a mantenir en circulació en aquests anys de recuperació, quan s’han promocionat lectures absolutament indigestes. Els llibres de Joan Bonet –i els de Juan Bonet– mereixen un lloc als prestatges de les millors llibreries, però tot això no passarà fins que llegir els propis autors sigui, més que un hàbit, una necessitat. I, en aquest cas, repetim-ho, tots els mallorquins hauran llegit 'Els nins'.
És l’obreta –a judici de servidor– que conté el millor d’un escriptor més apreciable que no apreciat: aquella ironia sense agressivitat, aquell humor a cau d’orella, aquella finesa que esmola totes les arestes, l’amor als personatges més desvalguts, la tendresa que tot ho amarava... A totes les pàgines, una per una, hi ha caigut, a més, una gota d’humilitat, que s’expressa en la renúncia a qualsevol mena de retòrica que entorpeixi el camí de la llegibilitat de cada paraula, de cada frase.
Ara recordat el llibre, sota aquesta calor no per habitual menys enfitadora, apareix a la memòria l’estiu dels nins, quan passen llargues estones amb els padrins i entren en contacte amb un món més amable i més interessant que no els dels pares. També és part de la seqüència l’estampa dels nins i els padrins junts pel carrer, i dels nadons amb les padrines aviciant-los. Una estampa encara més recent traduïa els impediments pel que se’n començava a dir conciliació familiar: la dels padrins menant una estona la prole a passejar i prendre un gelat, de la mà o amb cotxet. Fins aquí, les estampes eren alegres i confitades, com de rondalla.
Aquells padrins ja són morts –quasi tots, almenys–, i el seu lloc l’ocupen ara els padrins de la crisi. Són aquests padrins i padrines que es veuen obligats a fer-se càrrec de les criatures perquè, a l’estiu, pares i mares han de treballar Déu sap on i quantes hores, i si no treballen han de cercar feina com a desesperats. Per això els padrins no agombolen una estona, no donen una mà, no ajuden, sinó que fan una feina i no precisament lleugera, sinó ben feixuga. I per això els veis pel carrer, angoixats, atribolats, pendents d’unes criatures amb més reflexos que ells. Els padrins de la crisi ja no són aquells que passaven tant de gust de consentir-ho tot als nets, d’ensenyar-los coses i de contar-los històries d’altre temps. Són aquests que podeu veure pels carrers de les nostres ciutats, desencaixats, submisos i resignats: se’ls ha robat l’alegria darrera de la vida: aviciar les criatures de la seva sang i, de passada, atenuar les pròpies ferides.
Guillem Frontera
