Del pacte a la llei
Que les dues ànimes del govern espanyol -socialistes i podemites- s’hagin posat d’acord amb la patronal i els sindicats per pactar la reforma laboral vol dir que s’ha entès que com més abast i suport tingui un projecte més viabilitat pràctica tindrà. El que passa és que en una cultura política construïda sobre la lògica de l’amic i de l’enemic un pacte d’aquest tipus encén automàticament la reactivitat. I, un cop el soroll s’ha engegat, apareixen per tots cantons els que hi veuen l’oportunitat de treure profit del conflicte. La reforma laboral era una de les banderes del govern de coalició. Sota el lideratge de Yolanda Díaz, la part més esquerrana del govern ha demostrat una capacitat d’adaptació que no se li atribuïa. I a l’altre cantó Antonio Garamendi ha sorprès una part dels seus col·legues que no poden reprimir el ressentiment de classe quan veuen instal·lada al poder gent diferent.
Fem balanç de la situació. Primer: està molt bé que s’hagi aconseguit un acord d’ampli espectre polític i social per a una reforma laboral, però tanmateix no es pot oblidar que patronal i sindicats no representen el conjunt de l’univers laboral, sinó un espai amb predomini de les grans empreses i de sectors econòmics concrets. Segon: hi ha una cosa que se’n diu divisió de poders. El govern -l’executiu- elabora i proposa projectes de llei, però és el Parlament -el legislatiu- qui fa les lleis, és a dir, qui les aprova. Per pactada que sigui la reforma laboral, és perfectament susceptible de modificació al Congrés. Tercer: quan Antonio Garamendi diu que si no es respecta la totalitat del pacte en sortiran, fa un brindis al sol. Des de la seva organització podrà intentar fer la vida impossible a la seva aplicació pràctica, però el que aprovi el Parlament serà llei; per tant, d’obligat compliment per a tots. Quart: la patronal juga amb avantatge, si aquesta llei fos tombada pel Parlament seguiria vigent la del PP, que ja li anava bé. Cinquè: al PP li falta cintura per permetre l’aprovació amb la seva abstenció, que deixaria amb un pam de nas Yolanda Díaz davant del seus. I sisè: mentre hi hagi Rufián sempre hi ha marge perquè les amenaces d’alguns sectors de la majoria actual acabin en un punt de trobada.
