Pablo Casado’s Flying Circus
La tan publicitada “convenció nacional del PP” ha acabat consistint en una espècie de circ itinerant que ha recorregut durant dies les autonomies on governa el partit més poderós d’Espanya i més corrupte d’Europa, una desfilada de figures rellevants de la dretota més rància de diversos països per apuntalar un lideratge que ja va néixer musti, el de Pablo Casado (acabar a València ha estat una manera de prometre’s a ells mateixos la reconquesta dels llocs que consideren seus). Els anys de Casado al capdavant del PP són de decaïment, amb l’excepció del triomf d’Isabel Díaz Ayuso a Madrid, un èxit al qual els peperos intenten treure tot el rendiment imaginable, a pesar que es va produir no tan sols al marge, sinó directament en contra de Casado i la direcció del partit.
En política tot és possible, i la simple alternança democràtica indica que, un dia o altre, el PP haurà de tornar a governar a Espanya, previsiblement de la mà de Vox (i aleshores ja no retrocedirem als anys setanta, sinó que ens acostarem molt als cinquanta i primers seixanta del segle XX). Ara bé, no n’hi ha prou que unes enquestes de part indiquin tal o qual tendència per tenir res guanyat. La permanència de Casado al capdavant del PP ha estat ja molt discutida -sobretot després de perdre l’any 2019, tot un cicle electoral davant de Pedro Sánchez-, i és la manera de fer del mateix PP la que explica que encara hi sigui: un líder del PP no és qualsevol líder, sinó algú sostingut i alimentat pels centres de poder més importants d’Espanya. Econòmics, empresarials, financers, mediàtics, judicials, militars: tots aquests poders sustenten qui sigui el president del PP i ho fan per la unitat d’Espanya, que és el nom amb què denominen les quantitats obscenes de diners (públics, naturalment: és a dir, pagats per vostè) que estan en joc.
Fa de mal dir si la convenció ha reforçat Casado, o no, o tot el contrari. Ha agradat als seus, que de vegades és necessari, i també ha fet riure als altres, sobretot per alguns convidats. Els exmandataris francesos podien tenir glamur en altres èpoques, però ja no hi ha res que sigui el que era i, després del pas pestífer de l’ex primer ministre Manuel Valls per la política espanyola/catalana/barcelonina, un expresident de la République com Sarkozy fa bastanta més pena que glòria: que sigui l’únic cap d’estat francès condemnat per corrupció sí que el feia estar en consonància amb els seus amfitrions, això és cert. De Vargas Llosa ja fa mandra fins i tot tornar-ne a dir que és-un-personatge-lamentable-però-un-excel·lent-escriptor: mirin, d’escriptors molt bons afortunadament n’hi ha molts al món, i no cal aguantar-los les ventositats antidemocràtiques sobre si la gent vota bé o malament (pel que fa al premi Nobel, és una pamema que ja només impressiona a províncies). I sobre Aznar i les seves fanfarronades, és de suposar que a ell li deuen produir satisfacció, però també expliquen per què el PP continua lluny de tornar al poder, i per què l’independentisme català persisteix a pesar de tot i de tots.
Sebastià Alzamora és escriptor.
