OPINIÓ
Opinió 25/08/2017

Pa amb oli o amb tomàquet?

i
Celestí Alomar
3 min
Pa amb oli o amb tomàquet?. / E. CALVO

Diaris tan importants i prestigiosos com 'The Wall Street Journal' o 'Frankfurter Allgemeine Zeitung', entre d'altres, coincideixen a afirmar que Catalunya gairebé ha actuat com un estat independent. L’eficàcia exhibida en la investigació dels atemptats ha produït una imatge de capacitat per governar-se per si mateixos. No és la primera vegada que succeeix. No són dos rotatius qualssevol: un, el més influent del món financer dels EUA, i l’altre, amb més pes d'Alemanya. Per tant, no és una opinió que es pugui menysprear així com així. Per abundar una mica més en el tema, el senador demòcrata nord-americà Ben Cardin s'ha queixat de la manca de coordinació i d'informació de les forces de seguretat espanyoles amb els Mossos d'Esquadra.

Diu Cardin, membre del comitè d'Afers Exteriors del Senat d'Estats Units, que "clarament, aquí se'ns ha escapat alguna cosa i hem de saber com". El que se'ls ha escapat és el procés iniciat per Catalunya arran de les primeres manifestacions massives en contra de la retallada de l'Estatut pel Tribunal Constitucional i que ha continuat i s'ha incrementat durant aquests anys. I, el com se'ls ha escapat, és el bloqueig institucional sistemàtic que ha imposat l'Estat a tota iniciativa que provingui de Catalunya. Quan s’intentava demonitzar qualsevol protesta, per petita que fos, com era el cas de les pintades de bus turístic, acusant-los de radicalitat, la radicalitat real, la de veritat, de manera brutal ha fet acte de presència en forma de dos execrables atemptats. Llavors, Catalunya ha reaccionat amb tot el seu potencial i eficàcia, i ho ha mostrat al món.

No sé si Madrid, el Madrid que ens mana, ha entès la situació o, per contra, la té molt clara i no vol claudicar de la seva tossuderia. Els grans diaris de la capital, els portadors de l'opinió establerta o de l’opinió que es vol establir com a dogma de fe permanent, des d’un primer moment no dubtaren, de manera barroera, a barrejar terrorisme i independentisme. Però els esdeveniments els van sobrepassar i va emergir una realitat que existeix al marge d'ells, i malgrat ells. Aquesta realitat és la que reflecteixen els mitjans de comunicació internacionals. Simplement, aquesta. Sense els additius, una tempestuosa relació secular.

No puc deixar de reconèixer que Catalunya em produeix un cert sentiment d'enveja. Enveja per la seva determinació, per la seva consistència com a comunitat i per la seva obstinació a ser escoltats. Doncs, de la mà de l'enveja i de la frugalitat d'aquests articles estiuencs, passaré al segon tema del dia. Aparentment distint, però no tant. La nostra terra envaïda pacíficament per milions de visitants produeix les situacions que produeix i no altres. I a aquestes em referiré, a algunes d'aquestes, a un parell d’aquestes, que poden semblar anècdotes, però no tant. No parlo de les protestes, les escasses protestes, mal anomenades turismofòbia. Que més enllà pel que es protesta, s'estigmatitzen per la protesta en si mateixa. Un mal costum dels nous temps, demonitzar la protesta; sobretot, per a aquells que vam créixer amb ella en temps de dictadura. Senyors, protestar és sa!

Em refereixo a coses del reduït espai del meu món estival. Com és que amb motiu d’una avaria domèstica, d'aquestes que tan comunament ocorren en aquesta època de l'any, en què tot està sobreocupat o explotat, van aparèixer dos operaris perfectament endreçats. Ara tot ha de ser correcte, transparent i de "guant blanc". Sense anar més lluny, l'altre dia vaig anar a la revisió del cotxe i em van atendre com si hagués arribat al 'hall' d'una clínica de cirurgia estètica, quan a mi el que em dóna confiança són els mecànics amb taques a la granota. Transparent, polit… i car. Però, en fi, continuem. Els dos operaris en qüestió havien anat al bar de la cantonada a fer un cafè, em van explicar, i els havien dit (en anglès) que "no servien espanyols". Per descomptat, no eren independentistes mallorquins els propietaris del bar, no! simplement, exercien el dret d'ocupació. Tot aparentment distint, però no tant, com els deia.

No m'havia refet del sobresalt, quan vaig anar a comprar unes ampolles de vi a una finca propietat d’un reanomenat filantrop estranger. La clastra estava repleta de 'buggys', estranys vehicles d’aspecte sideral dissenyats per caminar a la sorra. No sé per què els lloguen si està prohibit transitar pels sistemes dunars. Serà, també, conseqüència del dret d’ocupació. A les pissarres del bar, on s’anuncia la carta del menú, tot estava escrit en alemany. Només en alemany, excepte: “pa amb oli”. Pa amb oli… 'mit Schinken', 'mit Käse' i totes les varietats possibles. Però, ferm, el pa amb oli era l’únic que s’havia resistit a l’ocupació. Una bandera per a l'esperança. Doncs, em demano jo, tanta diferència hi ha entre el pa amb oli i el pa amb tomàquet?

stats