Orgull, llei trans i lluites compartides
La celebració de l'Orgull –amb la commemoració del 53è aniversari dels aldarulls de Stonewall– i l'aprovació el dia abans, per part del consell de ministres, de l'anomenada llei trans, són sens dubte conquestes socials que marquen la diferència entre una societat que evoluciona cap al reconeixement de la diversitat i una altra que s'hi resisteix. En cas de dubtes, és bo recordar que tot allò que sigui donar drets a les minories és positiu per a la democràcia. És a dir: donar drets a les minories beneficia no tan sols aquestes minories, sinó que, a la llarga, acabarà beneficiant la ciutadania sencera, inclosos aquells que s'hi resisteixen més aferrissadament. Per posar els exemples clàssics, és evident que els sectors conservadors s'han beneficiat d'avenços com la legislació sobre divorci, avortament o casament homosexual, als quals s'havien oposat amb dents i ungles.
A aquells que lamenten que a Espanya es progressi en el reconeixement de la diversitat sexual, però que en canvi no hi hagi cap millora en el reconeixement d'altres diversitats (la lingüística, la cultural, la nacional), val la pena demanar-los que s'hi fixin bé, perquè els passos endavant que faci una minoria sempre obren camí a les reivindicacions d'altres minories veïnes o properes. Al cap i a la fi, a Espanya, als gais, lesbianes i transsexuals també se'ls ha perseguit i reprimit al crit de "viva España" (o "por España", com canta la gran Samantha Hudson en una cançó i videoclip que ha publicat recentment amb aquest títol: si no els coneixeu, cerqueu-los), i, per si no quedava clar, ja es va encarregar la inefable Ayuso, presidenta de Madrid, de recordar-ho negant-se a penjar la bandera de l'arc de Sant Martí adduint que la bandera espanyola ja representa, segons va dir literalment, “homes, dones, transsexuals, homosexuals i heterosexuals”. El problema, precisament, és que tant la bandera espanyola com (més greu) la Constitució del 78 estan segrestades per la dreta nacionalista espanyola, que es caracteritza precisament pel seu reaccionarisme i la seva aversió profunda a qualsevol tipus de diversitat. En aquest sentit, hi ha una altra idea que circula bastant, i és que el col·lectiu LGTBIQ+ no hauria de ser massa enèrgic en les seves mobilitzacions ni massa ambiciós en les seves reivindicacions, perquè si ho fa, es converteix en culpable de despertar la bèstia de l'extrema dreta.
És obvi que aquest no és el camí, i tampoc no ho és recelar de la feina feta pels altres en un context (un estat) que és molt lluny de la democràcia plena que els seus dirigents preconitzen amb cinisme, i que en canvi té molt a prop la temptació involucionista que acaba d'esclatar als EUA amb l'eliminació del dret a l'avortament (i que aquí es completa amb el franquisme no sociològic, sinó estructural, de Vox i de bona part del PP). Voler-se'n separar, d'un estat així, no tan sols és legítim sinó del tot lògic. Però mentre no es fa, és absurd desconfiar de les lluites que Jordi Cuixart va denominar, amb encert, compartides.
