Tribuna oberta
Opinió 18/06/2021

Oposicions i interins a Educació

Montserrat Alcaraz Vich
2 min

D’aquí a poques setmanes, companys meus seran convocats a realitzar exàmens per accedir amb titularitat a places de mestres i professors. Per sort no em toca ser membre de cap tribunal. Tenc l’obligació legal de, si hi estic convocat, acudir-hi. Sempre és una tasca desagradable i violenta la de jutjar. Ja m’és feixuc fer-ho amb els meus alumnes de secundària tot i saber que ells tenen oportunitats per recuperar i, en comparació a una prova d’oposicions en la qual no basta aprovar sinó que has de tenir més nota que els altres, la situació és molt manco angoixant en el primer cas. Record els meus anys d’opositor com una època de passar pena, de fer grapades, de cercar una estona per concentrar-me i confegir materials, resumir temes. La sort, en aquest procediment, també és un factor a tenir en compte. No fa gaire vaig tenir un malson en el qual em despertava amb el cor estret perquè m’havien desqualificat per un error de forma en el procediment. No m’estranya que els interins reclamin estabilitat sense haver de passar per això. Mestres i professors que ni es presenten a oposicions i reclamen funcionaritzar-se tot i tenir més puntuació, en haver de triar plaça per cobrir vacants, que els qui, havent-se presentat passant el mal tràngol, no han aprovat. Em sembla una injustícia que contradiu els principis d’igualtat, capacitat i mèrit. Una fotesa si ho comparam amb sistema de contractació de la concertada.

Sobretot, voldria fer una abraçada encoratjadora a tots els qui es presentaran a les proves. El sistema és millorable i molts dels temes que es demanen a un temari com el que vaig estudiar són pràcticament inaplicables en el currículum. Hi ha una part obsoleta i memorística que es podria revisar. Tanmateix, els qui partint de postulats tecnocràtics i tota la parafernàlia academicista volen representar l’avantguarda pedagògica, tampoc em convencen. Els gurús de l’educació estan elaborant tot un aparador conceptual per tal de dur a terme els seus canvis pretesament sistèmics: rúbriques, competències, aplicació de noves tecnologies, etc... Sovint no és més que fum: reinventar el pancuit. Un mestre que es presenti amb un guix a la mà avui fa rialles a segons qui i qui sap si és més bon mestre que el que du una tablet. La cultura general que havien de tenir els mestres ara l’avaluaran, abans d’entrar a la carrera de magisteri, amb tècniques agafades del món de la psicologia d’empresa. Poca gent del meu col·lectiu ha alçat la veu amb relació als cursos de postgrau per ser professor. El seu cost econòmic i els continguts que s’hi donen fan pensar en una paradeta per recaptar sobresous. Ja no parlem dels cursos de formació que ofereixen els ‘sindicats-gestoria’ per tal de poder cobrar sexennis. Alguns tenen títols que són una ofensa a la intel·ligència.

Hi he posat un poc de tot en aquest escrit però estic disposat a debatre amablement amb qui vulgui la deriva perniciosa que l’escola està prenent: submissió, burocràcia, corporativisme i desídia. Si el debat pedagògic és inexistent en els claustres: com volem que els alumnes s’engresquin en bastir una societat més justa i responsable?

Professor de Filosofia
stats