09/10/2021

Oportunitat perduda pels comuns

3 min
Oportunitat perduda  pels comuns

L’octubre del 2016 em preguntava, des d’aquesta mateixa pàgina, “a què votaria Ada Colau”. Plantejava que els sobiranistes posaven massa l’accent en el referèndum, com a factor aglutinador de majories, i en canvi deixaven de banda el debat sobre les diverses opcions per al futur polític de Catalunya. Per als comuns, el 2016, aquesta era una manera d’ajornar un debat incòmode. Als partits independentistes, els permetia presentar-se a Madrid amb el suport d’una majoria més àmplia al darrere. Però amb aquesta manera de fer, uns i altres només guanyaven temps. Jo era dels que pensaven -i ho penso encara ara- que l’important no era el suport al referèndum, sinó pactar una fórmula que garantís un ampli suport al sí.

És evident per a tots els demòcrates que el futur de Catalunya s’ha de sancionar per la via d’un referèndum. Però la qüestió no és el com, sinó el què. Decidir quina proposta mereix ser posada a votació. Per als partits unionistes, una consulta sobre la independència és un dilema massa dràstic que deixaria el país dividit en dues meitats irreconciliables. Per als independentistes, un referèndum per actualitzar l’Estatut del 2006 (opció que, segons sembla, té partidaris en el PSOE) exclouria com a mínim el 52% dels catalans que van votar independentista en les últimes eleccions.

Ja no som al 2006, i no podem fer veure que el Procés no ha existit. Una opció per a Catalunya que ignori els independentistes, senzillament, no té cap futur.

Si els partits democràtics catalans fossin capaços de parlar sense instruccions prèvies de Madrid, i sense apriorismes, sobre el futur polític de Catalunya, qui sap si no seria possible assolir una fórmula que, com a la Transició, reflectís els consensos bàsics de la població. El 1977, per a la UCD d’Adolfo Suárez, vigilada de prop pels militars, no va ser fàcil restaurar la Generalitat i fer tornar Josep Tarradellas. Va ser un gest valent i rupturista, que respectava la força electoral dels partits autonomistes.

Si avui dia féssim el mateix (buscar un acord partint dels consensos bàsics de la societat catalana actual), el govern espanyol hauria d’assumir algun risc basat en el reconeixement de la força actual dels partits independentistes. Però, per desgràcia, Pedro Sánchez no té la valentia d’un Suárez i el PSC no és el de Reventós i Maragall. Els socialistes han preferit la por i la repressió, abans que avenir-se a parlar de política; i els seus companys catalans han aplaudit aquesta actitud.

Davant del silenci i la repressió, els partits independentistes fan molt bé de no baixar del burro. Tenen la majoria, i ningú no els ha fet cap contraproposta. Sembla, doncs, que el conflicte va per llarg, tret que la taula de diàleg ens doni una sorpresa majúscula.

Donant per fet que el PSC obeirà tot el que disposi el PSOE (aquesta és una de les conseqüències més tristes del Procés), sorprèn l’escassa iniciativa que han mostrat Podem i els comuns, que, per la seva posició, la seva heterogeneïtat i la rellevància d’alguns dels seus líders, com Ada Colau, haurien pogut liderar la recerca de solucions polítiques adaptades als nous consensos. Si a Catalunya és possible una tercera via, un camí cap a la sobirania compartida i la singularitat, són els comuns els que l’haurien d’haver plantejat. En canvi, han decidit arrapar-se als socialistes i practicar un seguidisme total. És a dir, han donat per bo l’immobilisme del PSOE, fins i tot després de la consolidació de la majoria independentista al Parlament; de tal manera que l’alcaldessa, que va votar el 9-N i en blanc l’1 d’Octubre, ara ja ni tan sols defensa l’autodeterminació.

En la qüestió nacional, els comuns no han fet altra cosa que sobreviure, adaptar-se a les circumstàncies de cada moment. I és una llàstima, perquè el seu paper hauria pogut ser molt més important.