Què és un cop d’estat? L’any 1931, l’escriptor italià Curzio Malaparte va publicar un llibret força interessant, titulat ‘Tècnica del cop d’estat’, que pretenia, fins i tot, ser una mena de manual encobert per atemptar contra les incipients democràcies liberals que s’havien anat instaurant a Europa des de principis del segle XX. El llibre anava més enllà d’això i explicava com s’ho havien fet els bolxevics per posari fi al tsarisme, o, abans i tot, amb Bonaparte i el seu cèlebre 18 Brumari, quan Napoleó va aprofitar la debilitat de l’estructura postrevolucionària per agafar el poder de França, tot per acabar proclamant-se Emperador.
Els múltiples exemples que surten citats al llibret de Malaparte tenen en comú l’ús de la força. Qui vulgui usurpar el poder ha de comptar amb l’ajut de l’exèrcit, o d’algun element paramilitar que li permeti assaltar les institucions, com volia Hitler l’any 1923, amb el seu fallit Putch de Munic, que va acabar amb ell a la presó –on només va estar vuit mesos, escrivint, això sí, el seu llibre infame. L’obra de Malaparte és anterior a la victòria de Hitler l’any 1932.
Els cops d’estat són indissociables de la història dels estats moderns, doncs, els nascuts a partir de la Revolució Francesa. En principi, els cops d’estat els feien els mateixos monarques, quan atemptaven contra les constitucions que els havien fet jurar per, així, mantenir un cert ordre perdut, provar de retornar a l’absolutisme. Després, els cops d’estat han estat cosa dels exèrcits, de la plutocràcia armada que usurpava els comandaments de l’estat; aquesta ha estat la història de molts països sud-americans des de finals del XIX. En tots aquests casos, hi trobem el següent: ús de la violència, pressió il·legítima sobre les institucions, caos social, potser 'brevetat' en la confrontació, com prescrivia Malaparte per al seu èxit, però sempre amenaça de la violència contra el govern civil.
L’Espanya democràtica de 1978 deriva també d’una transició feta des d’una dictadura, que va arribar al poder després d’una guerra civil, alçant-se l’any 1936 contra un govern legítim republicà. El franquisme també deriva de les 'tècniques del cop d’estat' malapartianes, per bé que va haver de lluitar durant tres anys per poder dominar tot el territori i forçar la rendició del govern legítim. Sempre m’he demanat per què no continua vigent la Constitució de la República de 1931; el règim autoritari de Franco no tenia el poder legítim per tombar-la, ni la va reformar pels procediments que ella mateixa prescrivia. Els que ens diuen que la Constitució de 1978 s’ha de reformar i canviar pels procediments que ella mateixa diu, sempre s’obliden d’explicar per què no es va fer el mateix amb la constitució anterior.
L’ús pejoratiu del terme ‘cop d’estat’ és molt habitual, últimament, en el panorama polític espanyol. Aquesta setmana, el PP ha tornat a qualificar els independentistes catalans de ‘colpistes’, i fins i tot el president Sánchez de ser-ne còmplice. Per un costat, el PP veu en qualsevol maniobra independentista un cop d’estat, mentre que els independentistes no veuen res de res, i qualifiquen el govern de Torra de ser un govern submís, pocatraça, retòric i amb escassa voluntat sobiranista. Al PP li interessa que el sobiranisme sigui un ‘cop d’estat’; així es pensa que tornarà a assaltar les institucions de govern. Tothom que no pensi com jo és colpista, o ETA, un traïdor, etc. Sembla que el PP li va agafar el gust al 155, ja el porta al seu programa de govern.
Tot això és tan lamentable com preocupant. Ni el sobiranisme pretenia assaltar el poder de l’estat mitjançant l’ús de la força ni ho pretén ara. Però el PP vol fer-ho creure al seu electorat, atiant un odi inversemblant, terrorífic, que acaba servint de coartada a la violència al carrer que poden sofrir els partidaris d’una república catalana.
