L’onada

Ja la tenim aquí. Fa calor. Fa molta calor. Fa moltíssima calor. Fa una calor insòlita. Fa tanta calor, que la premsa, els metereòlegs i les autoritats competents i incompetents es veuen obligades a advertir-nos que fa moltíssima calor, no sigui que hi hagi algun despistat que no n’estigui al cas, surti de casa amb botes camperes, passamuntanyes i el forro polar i es converteixi ipso facto amb un ou ferrat. Però si encara no fa tres setmanes que teníem el foc encès i va nevar al port! És igual: és una onada, que vol dir que un dia arriba, ens rosteix a la sevillana manera una temporadeta i que encabat se’n va i ens deixa amb la caloreta normal, que és igualment insuportable però no de rècord. Bé, cada any n’hi ha alguna. No cal ser Einstein per escriure les recomanacions. Que passem per l’ombra. Que evitem fer activitat física al pic del sol. Que ens hidratem. Padrins i criatures, que no s’exposin. La nostra vida és tan complexa que suportem malament les excepcionalitats climàtiques, que hi han estat sempre i formen part d’aquest clima tan interessant que tenim. Quan érem pagesos sortíem a treballar amb l’alba, paràvem al migdia i hi tornàvem una altra estona cap al tard, perquè s’ha de regar amb la fresca. Ara tot és molt més complicat, som esclaus de rellotges, horaris i programacions, i si un dia s’espatlla l’aire condicionat, és la fi del món. Però si pensem que només fa dotze o tretze mil anys pel damunt de Pyrénées hi havia una llengua de gel de tres-cents metres de gruix, ves, alguna cosa hi hem guanyat.