On se'n va Madrid

Ara és el moment de protegir-se de la xerrameca victoriosa i estrident sobre els resultats de la comunitat de Madrid. La qüestió assoleix a estones un aire esotèric perquè no basten els factors humans per explicar-nos que més de mitja comunitat hagi pres un camí que només els que se saben guanyadors enceten amb aspra arrogància: si passa allò que no hauria de passar, ells tornaran a guanyar. No els fa por repetir aquella situació d’“Años triunfales” descrita per Jaime Gil de Biedma, en la qual “Media España ocupaba España entera, / con la vulgaridad, con el desprecio / total de que es capaz, frente al vencido, / un intratable pueblo de cabreros”.

Poques vegades uns resultats electorals tradueixen amb tanta exactitud els pitjors malsons dels demòcrates. Ha estat el que esperàvem. Hi havia gent que, en el decurs de la precampanya i de la campanya, encenien petites fogueres en plena nit per crear una ficció d’esperança. Més hauria valgut reconèixer obertament que l’orografia espanyola du l’aigua de cap als pantans de la dreta extremosa (Vox, PP) i en el seu curs arrossega les terres i els llims de la dreta més o menys centrada (PSOE) i la deixa erma, amb l’ossada en l’aire. Després hi ha unes esquerres que pateixen al·lèrgia a la ideologia. Per aixecar-se i dir el seu nom, potser esperen que les dretes recuperin, més enllà del grotesc enverinat, signes i símbols, himnes i proclames.

Un dia o l’altre, però, hauran de dir, amb Celaya, “nosotros somos quien somos. / ¡Basta de Historia y de cuentos!”. Alguna cosa hauran de fer per recuperar els programes i les metes que havien donat lloc a la seva naixença. No calia l’hecatombe madrilenya per guanyar el punt des d’on les idees tenen llarg recorregut i capacitat de transformar la realitat.

Ara ja no hi ha excusa.

Guillem Frontera és escriptor